Els dos minyons anaven, corre que correràs, cap al poblet, muts d'horror. De tant en tant, aprensius, daven una llambregada cap endarrera, damunt llurs espatlles, com si temessin que hom els pogués seguir. Cada sacot que es dreçava en llur via semblava un home i un enemic, i els feia retenir l'alè; i, en córrer pel voltant d'algunes casetes escampades pròximes al poblet, el lladrar dels cans de vetlla incorporats semblava donar ales a llurs peus.
-Només que poguéssim arribar a la vella adoberia abans d'esfondrar-nos!- murmurà Tom, en breus moments, dividits pel respir. -No puc comportar-ho gaire estona més.
Els forts panteixos de Huckleberry eren la seva única resposta, i els minyons fixaven llurs ulls a la fita de llurs esperances, i maldaven durament per atènyer-la. Avançaren decididament sobre ella, i a la fi, pit contra pit, es llançaren a través de la porta oberta, i caigueren, agraïts i aclaparats, dins les ombres protectores de més endins. Aviat llurs polsos s'apaivagaren, i Tom murmurà:
-Huckleberry: què compteu que en pervindrà, d'això?
-Si el doctor Robinson fina, jo diria que en pervindrà una forca plantada.
-Ho creieu, tanmateix?
-N'estic segur, Tom.
Tom pensà una mica. Després digué:
-Quí ho dirà? Nosaltres?
-Que us empatolleu! Suposeu que passés qualsevol cosa i Joe l'Indi no fos penjat. Ves, ens mataria una hora o altra: tan cert com ara jaiem aquí terra.
-Això és el que jo pensava per dins, Huck.
-Si algú en parla, que sigui Muff Potter, si és prou ximple. Generalment està prou embriagat per fer-ho.
Tom no digué res: continuà pensant. Al cap d'una estona zumzejà:
-Huck, Muff Potter no ho sap. Còm podria dir-ho?
-Per quina raó no ho sap?
-Perquè precisament rebé aquella patacada mentre Joe l'Indi ho feia. Compteu que podia veure res? Compteu que sabé res?
-Manoi! És veritat, Tom!
-I, a més, fixeu-vos-hi: potser aquella patacada el va acabar!
-No: no és probable, Tom. Tenia beguda a dins: jo ho he pogut veure; i, a més, sempre en té. Bé, doncs: quan mon pare està xop, ja podeu apallissar-li el cap amb tota una església, que no el contorbareu. Ell mateix ho diu. Així és que igual passa a Muff Potter, és clar. Però si un home estés ben, ben serè, compto que potser aquella patacada el deixaria al siti: no ho sé.
Després d'un altre silenci reflexiu, Tom va dir:
-Huck: esteu segur que podreu posar-vos un cadenat a la boca?
-Tom, ens l'hem de posar. Ja ho sabeu. A aquest dimoni indi no se li'n donaria més d'ofegar-nos a nosaltres que d'ofegar un parell de gats, si xerréssim la feta i no el pengessin. Ara, Tom, escolteu: no tenim més remei que jurar-nos l'un a l'altre de posar-nos un cadenat a la boca.
-M'hi conformo, Huck. És el millor partit. Voleu, només, que ens agafem les mans i jurem que...
-Oh! No, no fóra escaient, per a una cosa així. Això és prou bo per a cosetes ordinàries sense cap ni centener, especialment amb les noies, perquè després us van al darrera amb un flabiol sonant, i no poden fer sinó botzinar quan es veuen en el trencacoll; però una cosa d'importància com aquesta ha de ser escrita. I amb sang.
Tot l'ésser de Tom aplaudí aquesta idea. El pla era recòndit, i ombrívol i paorós; l'hora, les circumstàncies, els voltants, hi harmonitzaven. Arreplegà una polida estella de pi que jeia al clar de la lluna, es tragué un petit fragment de quilla roja que duia a la butxaca, es posà a la llum de la lluna, i escritotejà aquestes ratlles, dant relleu a cada tret que queia cap avall, a base d'apretar la llengua entre les dents, i minvant la pressió en els trets que anaven cap amunt:
«Huck Finn i Tom Sawyer juren posar-se un cadenat a la boca sobre això, i desitgen que puguin caure morts pel camí si mai xerren, i podrir-se.»
Huckleberry s'omplí d'admiració davant la facilitat de Tom en l'escriptura, i la sublimitat del seu llenguatge. Tot seguit agafà una agulla de la seva solapa, i anava a punxar-se la carn; però Tom digué:
-Atureu-vos! No ho feu, això. Les agulles de cap són de llautó. Podria tenir verdet.
-Què cosa és verdet?
-És una metzina. Vet aquí el que és. Empasseu-vos-en una mica: ja veureu.
Així, doncs, Tom descabdellà el fil d'una de les seves agulles de cosir, i cada minyó es punxà el capciró del polze i n'espremé una gota de sang. Amb el temps, després de diverses premsades, Tom aconseguí signar amb les seves inicials, servint-se del capciró de son dit xic com a ploma. Després mostrà a Huckleberry còm havia de fer una H i una F, i el jurament ja fou perfecte. Enterraren l'estella de pi arran de la paret, amb algunes bròfegues cerimònies i encantaments, i les cadenes que els lligaven la llengua foren ja tancades amb pany i clau, i la clau llençada.
Una figura s'arrossegà tota llisquívola, en aquell moment, per un esboranc de l'arruïnat edifici; però ells no se n'atalaiaren.
-Tom- murmurà Huckleberry -això ens impedeix de parlar-ne mai, mai?
-És clar que sí. Passi el que passi, el cadenat no es pot llevar. Cauríem morts en terra: no sabeu la cosa?
-Sí, em penso que ho encerteu.
Continuaren parlant en veu baixa per algun temps. Al cap d'una estoneta un gos féu un udol durador i llòbrec a la part de fora: a uns deu peus d'allà on es trobaven. Els minyons s'aferraren l'un a l'altre sobtadament, en una agonia d'esglai.
-Per quín de nosaltres és?- digué, trasposat, Huckleberry.
-No ho sé... Sotgeu per la clivella. De pressa!
-No: vós, Tom!
-No puc... No ho puc fer, Huck!
-Tom, feu-ho si us plau. Ja hi torna!
-Oh! Déu meu! Gràcies!- murmurà Tom. -Li conec la veu. És Bull Harbison*.
[* Si el senyor Harbison hagués posseït un esclau anomenat Bull, Tom n'hauria parlat com del «Bull de Harbison»; però un fill o un ca d'aquell senyor es deia «Bull Harbison».]
-Oh! Bella cosa! En bona refè, Tom, estava leri-leri de la meva fi, i hauria jugat qualsevol cosa que era un gos perdut.
El gos tornà a udolar. El coratge dels minyons naufragà una altra vegada.
-Oh! Déu me val! No és pas Bull Harbison!- murmurà Huckleberry. -Mireu, Tom!
Tom, tremolant de por, es donà, i posà l'ull a la clivella. Son zumzeig amb prou feines podia oir-se quan digué:
-O Huck! És un GOS PERDUT!
-Guiteu, Tom, cuiteu! Per quí ve?
-Huck, deu venir per tots dos: som tots dos una mateixa cosa.
-O Tom! Em sembla que ens n'anem a l'òbit! I crec que no hi ha dubte d'on jo aniré a raure. He estat tan poca pena!
-Això ve de fer campanes i de fer totes les coses que a un hom li diuen que no faci. Hauria pogut ésser bo com Sid, si m'hi hagués escarrassat... Però no, no vaig escarrassar-m'hi, és clar. Tanmateix, aquesta vegada, si en surto, us dic que m'hi deixaré emparedar a l'escola del diumenge!
I Tom començà de somicar una mica.
-Vós dolent!- I Huckleberry començà de somicar, també. -Diastre, Tom Sawyer, sóu un melindro, al costat del que jo sóc! O Déu meu, Déu meu, Déu meu! Voldria tenir només que la meitat de la vostra sort.
Tom es sentí la gorja alliberada i murmurà:
-Mireu, Huck, mireu! S'ha girat d'esquena a nosaltres!
Huck mirà amb el cor ple de joia.
-Oidà, vatua! Que ho havia fet abans?
-Sí, que ho havia fet; però jo, com un ximple, no hi havia parat esment. Això és de primera! sabeu? I ara per quí deu venir?
L'udol cessà. Tom es caragolà les orelles.
-Sst! Què és això?- zumzejà.
-Sona com... com porcs que remuguin. No... és algú que ronca, Tom.
-Això, és? Per on rau, Huck?
-Em penso que és allà baix, a l'altre cap. Ho sembla, talment. Mon pare solia dormir allí, de vegades, vora els porcs; però, Déu me vall, el món s'ensorra, quan ell ronca. A més, em penso que no ha tornat a venir al poble cap més vegada.
L'esperit aventurer brollà de l'ànima dels minyons altra vegada.
-Huck, gosaríeu venir, si jo menava?
-No m'acaba de fer goig, Tom. Suposeu-vos que sigui Joe l'Indi!
Tom es descoratjà. Però al cap de poc la temptació s'aixecà tota poderosa de bell nou, i els minyons convingueren d'intentar-ho, amb el ben entès que fugirien a més córrer si els roncs paraven. Així és que avançaren de puntetes i llisquívolament, l'un darrera l'altre. Quan hagueren arribat a cinc passes del roncaire, Tom petjà una branqueta, que es petà amb un fort espetec. L'home gemegà, es retorcé una mica, i sa cara restà sota la llum de la lluna. Era Muff Potter. Els cors dels minyons havien romàs aturats, i llurs cossos també, mentre l'home es movia; però ara llurs temences s'esvaïren. Lliscaren cap enfora, travessant el malmenat aixopluc, i s'aturaren a una petita distància, per a bescanviar una paraula de comiat. I altra vegada aquell udol tètric i durador muntà en l'aire de la nit! Es giraren i veieren el gos singular que romania a tret d'on jeia Potter, encarant-se amb Potter, tot assenyalant el cel amb el nas.
-Oh! Manoi! Ve per ell!- exclamaren els dos nois, fent un bisbe.
-Escolteu, Tom: diuen que un gos esgarriat va comparèixer udolant al volt de la casa de Johnny Miller, per allà a la mitja nit, fa unes dues setmanes; i un enganyapastors entrà i s'aturà a la barana i cantà, el mateix vespre; i encara no s'hi ha mort ningú.
-Sí, ja ho sé, i suposeu que no mori ningú. No caigué Gràcia Miller al foc de la llar, cremant-se de mala manera, el mateix dissabte següent?
-Sí, però no ha mort. I, més encara, ha anat millorant.
-Molt bé: espereu, i ja veurem. Està ben llesta: és tan ressegur com que Muff Potter està ben llest. Això és el que diuen els negres, i ells ho saben tot, en aquest ram de coses, Huck.
Després se separaren, tot rumiant. Quan Tom lliscà finestra endins de l'alcova, la nit era gairebé passada. Es despullà amb excessiva cautela, i s'adormí, tot congratulant-se que ningú no s'hagués adonat de la seva escapada. No s'havia dat compte que Sid, el gentil roncaire, estava despert, i n'havia estat per espai d'una hora.
Quan Tom obrí els ulls, Sid s'havia vestit i ja no hi era. En la llum hi havia un posat d'ésser tard. Això l'astorà. Per què no havia estat cridat i perseguit fins que es llevés, com era el costum? Aquesta idea l'omplia de mals averanys. Al cap de cinc minuts estava vestit i escales avall, tot sentint-se capolat i ensopit. La família encara era a taula, però havien acabat el desdejuni. No sonà cap paraula de rebuf; però hi havia esguards que es desviaven, i hi havia un silenci i un aire de calamitat que féu passar una esgarrifança pel cor del culpable. S'assegué i féu per manera de semblar joiós, però era una tasca endiastrada. No va aconseguir un somriure ni una resposta: així és que recaigué en el silenci i deixà que son cor anés capbussant-se fins a les darreres fondàries.
Després del desdejuni, la seva tia el prengué de banda, i Tom gairebé resplendí amb l'esperança que li darien una pallissa; però no fou així. La seva tia es posà a plorar, i vinga preguntar-li còm podia malmetre d'aquesta manera son cor de velleta; i finalment li digué que continués i s'arruïnés, i que, amb tants de disgustos, portés sos cabells grisos a la tomba, perquè ja era inútil de fer cap més provatura. Això era pitjor que no pas mil fuetades, i el cor de Tom romangué ara més capolat que el seu cos. Plorà, demanà perdó, prometé d'esmenar-se una i altra vegada, i aleshores se li permeté de pendre comiat, tot i adonant-se ell que no havia guanyat sinó un perdó imperfecte i no havia inspirat sinó una feble confiança.
Abandonà la presència sobirana, massa atuït fins per a sentir-se venjatiu envers Sid: així és que la cuitosa retirada d'aquest per la porta del darrera fou innecessària. Es traginà a sí mateix cap a l'escola, ombrívol i trist, i rebé la seva pallissa al costat de Joe Harper per haver fet campana el dia abans, amb el posat d'una persona que tenia el cor atrafegat amb dolors més feixugues i era del tot indiferent a les bagatel·les. Després es transportà al seu seient, reposà el colze damunt el pupitre i les barres dins les seves mans, i contemplà la paret amb l'esguard de pedra d'aquell sofriment que ha arribat al límit i no pot passar més enllà. Son colze apretava alguna substància dura. Al cap d'una llarga estona canvià lentament i tristament la seva posició, i agafà aquell objecte amb un sospir. Estava embolicat amb paper. El desembolicà. Seguí un llarg, dilatat, colossal sospir, i el cor se li trencà. Era el seu pomet de llautó!
Aquesta darrera gota va fer sobreeixir el vas.