Tom, ara, s'havia format el seu determini. Tot ell era tenebror i desesperança. Era un noi abandonat, sense amics, deia ell; ningú no l'estimava; quan descobrissin a quina resolució l'havien conduït, potser els recaria; havia fet per manera d'obrar bé i anar tirant, però no l'hi havien consentit, i ja que no els convenia cap altra cosa sinó alliberar-se d'ell, que així fos: i que àdhuc el carreguessin amb la culpa per les conseqüències. Per què no havien de fer-ho? Quín dret tenia, el desvalgut, de queixar-se? Sí, l'hi havien obligat, al capdavall: faria una vida criminal. No hi havia opció.
Mentrestant, era molt més avall de Meadow Land, i el dring de la campana de l'escola per a acoblar els minyons arribava tot desmaiat a la seva oïda. Sanglotà, aleshores, de pensar que mai més, mai més, no tornaria a sentir aquella antiga ressonança familiar: era cosa ben dura, però l'hi obligaven. Ja que era llançat al món glacial, havia de sotmetre's, però els perdonava. I els sanglots es feren intensos i seguits.
En aquella avinentesa, precisament, trobà el companyó jurat de son esperit, Joe Harper, que venia amb una aspra mirada i evidentment arrecerava en son cor algun projecte grandiós i sinistre. Eren, palesament, «dos esperits amb una sola idea». Tom, fregant-se els ulls amb la mànega, començà de barbotejar quelcom sobre un determini d'escapar-se de la seva malmenada existència i la manca de simpatia de la llar, i vaguejar per l'ample món, i no tornar mai més; i acabà esperant que Joe no l'oblidaria.
Però hom esbrinà que aquesta mateixa requesta, precisament, era la que Joe anava a fer a Tom; i havia anat a la seva percaça amb aquest fi. La seva mare l'havia fuetejat per haver-se begut una llet que ell no havia tastat, ni en sabia res: era evident que estava cansada d'ell i desitjava que partís. Si ella tenia aquests sentiments, ell no podia fer altra cosa que retre-s'hi: esperava que ella seria feliç, i mai no es penediria d'haver llançat son pobre minyó al món insensible, perquè hi passés pena i hi morís.
Mentre els dos nois caminaven tots adolorits, feren un nou pacte d'ajut mutual i d'ésser germans, i no separar-se mai fins que la mort els lliurés de llurs calamitats. Aleshores començaren de perfilar llurs plans. Joe duia al magí d'ésser ermità, i viure de rosegons en una remota caverna, i morir-se paulatinament, de fred i necessitat i dolor; però, després d'haver parat atenció a Tom, concedí que una vida de crim oferia alguns eminents aventatges: així és que consentí a ésser pirata.
Tres milles més avall de Sant Petersburg, en un indret on el riu Mississipí tenia poc més d'una milla d'amplada, hi havia una illa llarga, estreta, boscosa, amb un alfac en son extrem, ben escaient com a lloc de cita. No era habitada. S'estenia qui-sap-lo envers l'altra ribera, entre una selva espessa i gairebé absolutament despoblada. Així, doncs, l'illa de Jackson fou escollida. Quínes haguessin d'ésser les víctimes de llurs pirateries, era cosa que no se'ls acudí. Després anaren a cercar Huckleberry Finn, i ell va unir-se'ls tot seguit, perquè totes les carreres li eren iguals: li era indiferent. Es separaren al cap de poc, per a trobar-se en un indret solitari de la vora del riu, a dues milles del poblet, a l'hora favorita, que era la mitja nit. Allí hi havia un petit rai de brancatge que es proposaven capturar. Cadascú d'ells portaria hams i cordills, i les provisions que pogués robar de la manera més ombrívola i misteriosa, com escau als bandejats: i abans que la tarda fos passada s'havien enginyat per gaudir la dolça ufana d'escampar que ben tost la ciutat «sabria alguna cosa». Tots els que oïren aquesta vaga al·lusió foren advertits que calia «no dir-ne un mot i esperar».
Cap a la mitja nit, Tom arribà amb un pernil elaborat i unes quantes bagatel·les, i s'aturà entre unes espesses mates, damunt un penyal que dominava el lloc de la cita. Hi havia celístia i una gran quietud. El riu poderós s'estenia com un oceà en sossec. Tom parà atenció un moment, però cap so no trencava la calma. Després féu un xiulet baix i precís. Li respongueren de sota el penyal. Tom xiulà dues vegades més. Aquests senyals foren respostos d'igual manera. Després una veu cautelosa digué:
-Quí hi ha aquí?
-Tom Sawyer, el Negre Flagell de la Mar Espanyola. Digueu els vostres noms.
-Huck Finn, el Mà-roja, i Joe Harper, Terror de les mars.- Tom havia proporcionat aquests títols, que pertanyien a la seva literatura predilecta.
-Bé està. Doneu la contrasenya.
Un parell de roncs murmuris lliuraren el mateix nom paorós, simultàniament, a la nit que els arrecerava:
SANG!
Aleshores Tom tirà a baix el pernil, per damunt el penyal, i es deixà caure al seu darrera, esquinçant a la vegada, fins a cert punt, pell i vestits en son esforç. Hi havia un caminal fàcil i confortable al llarg de la ribera, sota el penyal, però li mancaven els aventatges de la dificultat i el perill, de tant de preu quan es tracta d'un pirata.
La Terror de les Mars havia portat un llom de porc, i s'havia extenuat traginant-lo fins allí. Finn, el Mà-roja, havia robat una cassoleta, i una quantitat de tabac de fulla a mig preparar, i també havia portat unes quantes panotxes per fer-ne pipes. Però cap dels pirates no fumava ni mastegava tabac sinó ell. El Negre Flagell de la Mar Espanyola digué que no fóra bo de començar sense fer una mica de foc. Aquest pensament era assenyat; els mistos eren amb prou feines coneguts en aquell temps. Veieren un foc que treia fum en gran rai, a unes cent yardes, més amunt, i anaren llisquívolament cap allí i en prengueren una brasa. Convertiren l'empresa en una imposant aventura, dient: «Sst!» tot sovint, i aturant-se de cop i volta, i amb el dit als llavis; avançant amb les mans damunt imaginaris mànecs de punyals, i disposant en llòbrecs murmuris que si «l'enemic es movia calia enfonsar-los-hi fins al mànec», perquè «els morts no parlen». Massa sabien que els homes del rai havien baixat al poblet a dar un tom pels magatzems o a abandonar-se a la grifolda; però tanmateix això no era excusa perquè conduïssin l'afer d'una manera que no fos piratenca.
Al cap de poc s'allunyaren. Tom comandava, Huck tenia el rem de darrera, i Joe el de davant. Tom estava al mig de la nau, amb celles ombrívoles i braços closos i donava les seves ordes amb un murmuri baix i ferreny.
-Orseu, i ajusteu-la al vent!
-Bé bé, senyor!
-Ferma, feeerma la nau!
-Ja n'està, senyor!
-Amolleu-la un punt!
-Ja està, senyor!
Com que els minyons menaven constantment i monòtonament el rai cap al mig del riu, hom entenia indubtablement que aquestes ordes no eren dades sinó «per seguir la moda», i no pretenien significar cap cosa especial.
-Quínes veles porta?
-Veles majors, cofes i petifocs, senyor.
-Hisseu els sobres! Desplegueu aquí dalt l'ala de gàvia! De pressa!
-Bé, bé, senyor!
-Allargueu els riços al guanet de l'arbre mestre! Escotes i braces! Amunt, fillets!
-Ala, a sotavent, tot a babord!
-Estigueu a punt per a l'encontre! Port, port! Som-hi, companys! Amb delit! Ferma la nau!
-Ferma està, senyor!
El rai passava al mig del riu. Els minyons encararen bé la proa, i després descarregaren els rems. El riu no era alt, de manera que no hi havia més que dues o tres milles de marxa. Amb prou feines fou dita una paraula durant els següents tres quarts d'hora. Ara el rai passava davant el poblet llunyà. Dos o tres llumets de feble resplendor mostraven on queia, pacíficament adormit més enllà del vague i dilatat corrent, ple de pedreria d'estels, inconscient del fet paorós que estava succeïnt. El Negre Flagell romania encara quiet, amb els braços closos, mirant per darrera vegada la escena de ses joies primerenques i sos darrers sofriments, i desitjant que «ella» pogués veure'l ara, lluny, anant per la mar esquerpa, confrontant el perill i la mort amb cor indomable, marxant cap el seu destí amb un somriure inflexible en els llavis. Era un esforç ben petit per a la seva imaginació el transportar l'illa de Jackson més enllà de l'esguard del poblet: així és que li donà «la darrera mirada» cortrencat i satisfet. Els altres pirates miraren per darrer cop, també; i tots plegats miraren per tant de temps que estigueren a punt de deixar que el corrent se'ls endugués enfora de l'abast de l'illa. Però descobriren a temps el perill i feren una maniobra per impedir-ho. Cap a les dues del matí el rai tocava a terra a l'alfac, a dues-centes yardes damunt el cap de l'illa; i ells passaren gual endavant i endarrera fins que hagueren desembarcat els nòlits. Entre ço que pertanyia al petit rai hi havia una antiga vela, i ells l'estengueren damunt un amagatall, entre les mates, fent-ne una tenda per arrecerar les seves provisions; però ells dormirien al ras si el temps era bo, com escau als bandejats.
Bastiren un foc al costat d'una gran soca, a vint o trenta passes endins de les ombrívoles fondàries del bosc, i després cuinaren un bocí del porc a la paella, per sopar, i consumiren la meitat de la coca de blat de moro que havien portat. Semblava un joc gloriós el celebrar un festí d'aquella manera lliure i salvatge dins la boscúria verge d'una illa inexplorada i inhabitada, lluny dels indrets per on circulen els homes; i digueren que mai més no tornarien a la civilització. El foc que s'enfilava il·luminà llurs cares, i escampà una llum rogenca damunt les soques i columnes de llur temple selvós, i damunt el lluent fullatge i els fistons de les plantes arrapadisses.
Quan la darrera fràgil llenqueta de porc havia desaparegut i l'última ració de coca era devorada, els minyons s'estengueren damunt l'herbei, plens de gaubança. Haurien pogut trobar una banda més fresca, però no volien privar-se de un tret tan romàntic com era un foc d'acampament.
-No és una diversió?- digué Joe.
-És una llaminadura- digué Tom.
-Què dirien, els nois, si ens veiessin?
-Què dirien? Si vinguessin a raure aquí, es moririen: oi, Huck?
-També ho compto- digué Huckleberry; -però tanmateix a mi m'escau. No demano cosa millor. Mai no tinc tanta cosa a menjar, generalment; i aquí no poden venir i donar-li una guitza a un hom i fer-lo pertenir d'aquella manera.
-Aquesta és ben bé la vida que fa per a mi- digué Tom. -No cal que hom es llevi al matí, i que vagi a escola, i es renti, i totes aquelles remalaïdes ximpleses. Veieu? Un pirata no ha de fer res, Joe, quan és a la platja, però un ermità ha de dir qui sap les pregàries, i en acabat no té cap divertiment, almenys en el seu ofici.
-Oh! Sí, és veritat- digué Joe; -però no hi havia pensat gaire, sabeu? M'estimo molt més ésser un pirata, ara que ho he tastat.
-Veieu?- digué Tom. -La gent no hi té tirada, pels ermitans, avui en dia, com feien en el temps de la vellura; però un pirata sempre és respectat. I un ermità no té més remei que dormir al lloc més dur que pot trobar, i portar robes de sac, i cendra damunt la testa, i estar-se al ras en temps de pluja, i...
-Per què se'n posa de roba de sac, i de cendra damunt la testa?- demanà Huck.
-No ho sé. Però no tenen més remei: sempre ho fan, els ermitans. Vós hauríeu hagut de fer-ho, si n'haguéssiu estat.
-L'as em reflic, que jo m'hi avingués!- digué Huck.
-Bé, doncs, què farieu?
-No ho sé, però no ho faria això.
-Bé, Huck: és que caldria que ho féssiu. I còm us en sortiríeu?
-Ves, no ho comportaria. Tocaria pirandó.
-Tocar pirandó! Quín bell calet seríeu com a ermità! Fóreu una calamitat!
El Mà-roja no respongué, perquè s'esmerçava en quelcom de millor. Havia acabat de baumar una panotxa, i ara hi adaptava una tija, carregava de tabac, i apretava una brasa contra el carregament i bufava un núvol de fum olorós: estava en plena florida de luxuriosa gaubança. Els altres pirates li envejaven aquest vici majestuós, i resolgueren secretament d'adquirir-lo com més aviat millor. Huck no trigà a dir:
-Què els pertoca fer als pirates?
-Oh! Tenen una vida escometedora: prenen vaixells, i els calen foc, i agafen els diners i els enterren en indrets paorosos de llur illa, on hi ha fantasmes i coses a vigilar, i maten a tothom en els vaixells: els fan caminar per un tauló.
-I s'emporten les dones a l'illa- digué Joe.- Les dones no les maten.
-No- confirmà Tom: -no maten les dones: són massa nobles per a fer aquest tropell. I les dones sempre són belleses, tanmateix.
-I no duen pas vestits rebregats! Oh! No! Tot or i argent i diamants- va fer Joe amb entusiasme.
-Quí?- digué Huck.
-Ves, els pirates.
Huck examinà sos propis vestits amb deseperança.
-Compto que no estic vestit com convindria per a fer de pirata- digué, amb una patètica recança en la seva veu; -però no he pogut haver sinó això.
Però els altres minyons li digueren que els bells vestits arribarien ben de pressa, un cop haguessin començat llurs aventures. Li feren capir que sos pobres parracs farien el fet, per a començar, encara que fos el costum dels rics pirates de començar amb el guarda-roba complet.
Gradualment llur conversa s'extingí i l'ensopiment començà de lliscar damunt les parpelles dels petits bandejats. La pipa caigué dels dits del Mà-roja, i ell dormí el bon son d'una consciència sense noses i de un cos fadigat. Al Terror de les Mars i al Negre Flagell de la Mar Espanyola els costà més de trencar el son. Digueren llurs pregàries interiorment, i bo i ajaguts, ja que allí no hi havia ningú amb autoritat per a fer-los agenollar i dir-les en alta veu: de fet no tenien ganes de dir-les, però els feia temor de pendre's aquests eixamples, que podien atreure un llamp especial i sobtat de les cèliques altures. Després arribaren al marge imminent de la son, i es posaren a rondar-lo; però ara vingué un intrús que no volia donar-se: era la consciència. Començaren de sentir una vaga aprensió que havien fet mal fet de fugir, i després pensaren en les menges robades, i aleshores vingué la positiva tortura. Intentaren arguïr, per allunyar-la, que vintenes de vegades havien furtat llaminadures i pomes; però llur consciència no havia d'apaivagar-se amb tan mesquines plausibilitats. Els semblà, al capdavall, que no s'hi valia a discutir un fet inderrocable: pendre llaminadures no era més que rapissar, mentre que apoderar-se de porc i pernil i béns d'aquesta mena era, clar i net, robar; i contra això hi havia un manament a la Bíblia. Així és que interiorment resolgueren que, mentre romanguessin en aquell ofici, llurs pirateries no serien de bell nou tacades amb el crim del robament. Aleshores llur consciència els concedí una treva, i aquests curiosos pirates il·lògics trencaren pacíficament el son.