Pocs minuts després Tom es trobava a l'aigua de l'alfac, passant el qual cap a la ribera de l'Illinois. Abans que l'aigua li arribés a la cintura havia fet cosa de mig camí: el corrent ja no permetia més gual aleshores: així és que es llançà a nedar confiadament per la resta de cent yardes. Nedava quartejant per amunt el corrent, però tanmateix ell el menà cap avall més de pressa que no havia esperat. Tot i això, arribà finalment a la ribera i anà derivant fins a trobar una banda baixa, i aleshores sortí de l'aigua. Posà la mà a la butxaca del gec, trobà sana i bona la seva peça d'escorça, i en acabat prengué embranzida a través dels boscos, seguint la ribera amb els vestits regalimant. Poc abans de les deu arribà a un lloc obert davant el poble, i veié el vaporet que estava a l'ombra dels arbres i de l'alta vorera. Tot era quietud sota el parpelleig dels estels. S'arrossegà per la ribera, espiant amb els ulls ben badats; lliscà dins l'aigua, féu tres o quatre braçades, i s'enfilà dins el bot que estava fermat a la popa del vaporet. S'ajagué sota el banc de remaires, i esperà tot panteixant.
Al cap de poca estona se sentí el toc de la campana esquerdada, i una veu donà l'orde d'amollar. Al cap d'un minut o dos la proa del bot anava enlairant-se contra el ventre del vapor, i el viatge començà. Tom se sentí joiós del seu èxit, perquè comprengué que era el darrer viatge del vapor, per aquella nit. Al cap de dotze o quinze minuts interminables les rodes pararen, i Tom lliscà per damunt la coberta i nedà cap a la ribera dins la fosca, desembarcant a cinquanta yardes, riu avall, fora del perill de possibles rodamons.
Apretà a córrer per camins deserts, i aviat es trobà al darrera del clos de la seva tia. Saltà per damunt, s'acostà a la golfa, i mirà a l'interior de la casa per la finestra de la saleta, perquè hi havia llum. Allí seien la tia Polly, Sid, Mary i la mare de Joe Harper, acoblats i enraonant. Estaven vora el llit, i el llit era entre ells i la porta. Tom anà cap a la porta i començà a aixecar dolçament la balda; després empenyé suaument, i la porta petà; continuà empenyent amb cautela, i esgarrifant-se cada vegada que petava, fins que judicà que podia passar-hi, tot i estret, damunt sos genolls: així és que va ficar el cap i començà el moviment estratègic.
-Com és que el flam de la candela es mou així?- digué la tia Polly. Tom s'acuità. -Oh! La porta és oberta, em sembla. Oi, oi, que ho és. No s'acabaran en tot avui les coses estranyes. Aneu i tanqueu-la, Sid.
Tom amb prou feines tingué el temps necessari a desaparèixer sota el llit. S'aturà i respirà una estona, i després s'arrossegà a un indret on podia gairebé tocar el peu de la seva tia.
-Però, com estava dient- digué la tia Polly, -no era un noi dolent (val a dir-ho), sinó entremaliat. No passava d'atarentat i tabalot; sabeu? Mai no tingué més mala pruïja que la que pugui tenir un cavallet. Mai no tenia intenció de fer mal, i era el minyó de més bon cor que mai s'hagi vist.- I començà de plorar.
-Igual passava amb el meu Joe: sempre ple d'endiastrament, i a punt de fer qualsevol entremaliadura; però era recte i generós i bo, com més no es pugui ser. I (Déu em beneeixi!) pensar que vaig fuetejar-lo per haver-se begut la llet, sense que mai se m'acudís que jo mateixa l'havia llençada perquè era agra! I no haver de tornar-lo a veure mai més en aquest món, mai més, mai més, mai més, pobre noi malmenat!- I la senyora Harper sanglotà com si se li partís el cor.
-Espero que Tom està força millor allà on es troba- digué Sid: -i si s'hagués portat millor en algunes coses...
-Sid!- Tom sentí la llambregada de la vella senyora, baldament no la pogués veure. -Ni una paraula contra el meu Tom, ara que ha passat d'aquesta vida! Déu en tindrà esment: no us en heu d'encaparrar, vós. O senyora Harper! No sé còm renunciar-hi! no sé còm renunciar-hi! Era un reconfort tan gran per a mi, baldament m'hagués aturmentat el cor en tanta de manera!
-El Senyor va dar-lo i el Senyor l'ha pres. Beneït sigui el nom del Senyor! Però és tan dur, oh!, és tan dur! El dissabte passat, ahir, com aquell qui diu, Joe m'engegà una piula sota el nas, i vaig apallissar-lo, atuït a terra. Poc pensava aleshores que tan aviat... Oh! Si calgués tornar-hi, l'abraçaria i el beneiria per la seva feta.
-Sí, sí, sí: comprenc els seus sentiments, senyora Harper; comprenc ben bé els seus sentiments. Ahir mateix, al migdia, el meu Tom va omplir el gat de mata-xacres, ben curull, i em vaig pensar que la bèstia enfonsaria la casa. I (Déu me perdoni!) vaig tustar-li el cap, a Tom, amb el meu didal; pobre minyó, pobre minyó, que ja no existeix! Però ara ja ha sortit de totes les seves trifulgues. I les darreres paraules que li hagi sentit han estat per a fer-me retret...
Però aquell record era massa feixuc per a la vella senyora, i romangué absolutament cor-batuda. Tom començava de somicar per pietat de sí mateix. Pogué sentir com Mary plorava i de tant en tant introduïa una paraula amistosa envers ell. Començà de tenir de sí mateix una opinió més noble que no hagués tingut mai. Amb tot, estava prou commogut del dol de la seva tia per a desitjar de precipitar-se enfora del llit i aclaparar-la de joia: i la sumptuositat teatral de l'escena era d'una forta atracció per al seu tarannà, aiximateix; però va contenir-se i romangué sense moure's.
Continuà escoltant, i conjuminà, pels caps de la conversa, que hom pensava a la primeria que els minyons s'havien ofegat mentre nedaven; després hom reparà la pèrdua del rai; després certs minyons digueren que els vailets desapareguts havien promès que el poblet «sabria quelcom» ben aviat; la gent de seny havien relacionat l'una cosa i l'altra, i havien decidit que els minyons havien fet una eixida amb el rai, i que deurien dar un tomb cap al poblet de més avall, a no tardar; però cap a migdia hom havia trobat el rai, plantat contra la ribera del Missuri, a unes cinc o sis milles més avall del poblet, i aleshores l'esperança s'esvaí. Devien haver-se ofegat: altrament, la fam els hauria tornat a casa en caure la nit, si no més aviat. Hom cregué que la recerca dels cossos només havia estat infructuosa perquè l'ofegada devia haver-se esdevingut al mig del corrent, ja que els minyons, essent bons nadadors, haurien fugit, altrament, cap a la platja. Aquella nit era la del dimecres. Si els cossos continuaven introbables fins a diumenge, tota esperança fora abandonada, i aquell matí tindríen lloc les cerimònies de l'enterrament. Tom s'esgarrifà de cap a peus.
La senyora Harper donà la bona nit entre sanglots i es girà per anar-se'n. Aleshores, per un impuls comú, les dues dònes desemparades caigueren cadascuna en braços de l'altra i trencaren un bon plor aconhortador, i després se separaren. La tia Polly fou molt més tendra del que solia en donar la bona nit a Sid i Mary. Sid somicà una mica, i Mary se n'anà plorant de tot cor.
La tia Polly s'agenollà i pregà per Tom d'una manera tan colpidora, tan dalerosa, i amb una amor tan immensa en les seves paraules i en la seva caduca veu tremolenca, que ell va negar-se en llàgrimes altra vegada, ben abans que ella hagués acabat.
Hagué de romandre quiet, molt després d'haver-se ella ficat al llit, perquè ella anà fent cortrencades exclamacions de tant en tant, remenant-se i girant-se, tota neguitosa. Però a la fi romangué quieta, gemegant només una mica en el son. Aleshores el noi lliscà enfora, s'alçà gradualment vora el costat del llit, arrecerà la flama de la candela amb la seva mà, i s'aturà a mirar-la. Son cor era rublert de pietat envers ella. Es tragué el seu rotllo de sicomor i el posà vora la candela. Però alguna cosa se li acudí, i es detingué a meditar. Son rostre s'il·luminà amb una feliça solució del seu pensament; es ficà a cuita-corrents l'escorça a la butxaca, i després es decantà i besà els llavis esblaimats, i sortí llisquívol, de dret, passant la balda a la porta, al seu darrera.
Féu son camí de retorn cap a l'embarcador del vaporet. No trobà ningú al llarg per aquells indrets, i avançà coratjosament cap a dins del vapor, perquè sabia que estava deshabitat, deixant de banda el vigilant, que sempre dava el tomb cap a dins i dormia com una escultura. Desfermà el bot a popa, lliscà dins ell, i aviat anà remant cautelosament, corrent amunt. En haver vogat una milla per damunt el poblet, començà de fer camí travesser, quartejant, esmerçant moltísima de braó en la seva tasca. Tocà amb llestesa el lloc de desembarc de l'altra banda, perquè aquesta era una tasca que li era familiar. Tenia ganes de capturar el bot, argüint que podia ser considerat com un vaixell, legítima presa, per tant, d'un pirata; però comprengué que hom el recercaria per tots cantons, i que això podia acabar descobrint-lo. Així és que saltà a la platja i entrà dins el bosc.
S'assegué i es donà un llarg repòs, torturant-se al mateix temps per romandre despert, i després començà fadigosament la caminada que havia de dur-lo al cap on eren els seus. La nit ja era ben exhaurida. Fou ple dia abans que pogués trobar-se davant mateix de l'alfac. Reposà de bell nou fins que el sol va ser ben en l'aire i llaurava el gran riu amb la seva resplendor; i aleshores es capbussà en el corrent.
Una mica després s'aturava, tot regalant, damunt el llindar del campament, i sentí Joe com deia:
-No: Tom és d'allò més fidel, Huck, i tornarà. No serà un desertor. Sap que això fóra una taca per a un pirata, i Tom és massa altívol per a una cosa així. Una cosa o altra l'enfeina. Ara, que jo voldria saber quína cosa és.
-Bé, els fòtils són nostres, ara: oi?
-Gairebé, però no encara, Huck. L'escrit diu que ho seran si ell no és de retorn a l'hora del desdejuni.
-I ja n'és!- exclamà Tom, en un bell efecte dramàtic, entrant amb grandiositat al campament.
Un sumptuós desdejuni de porc i de peix fou endegat en poca estona; i, mentre els minyons s'esmerçaven en ajustar-lo. Tom recontà (i adornà) les seves aventures. S'havien convertit en una vana i ufanosa companyia d'herois en acabar-se la història. Aleshores Tom s'amagà dins un recó ombrejat, per a dormir fins a migdia, i els altres pirates es disposaren a la pesca i l'exploració.