Havent dinat, tota la colla eixí a cercar ous de tortuga a l'alfac. Van anar aplegant, per l'arena, bastonets gratadors; i quan trobaven una banda blava, s'agenollaven i cavaven amb les mans. De vegades atrapaven cinquanta o seixanta ous en un forat. Eren absolutament rodons, cosetes blanques, una mica més petites que una nou anglesa. Aquella nit tingueren un famós banquet d'ous ferrats, i un altre el divendres al matí.
Després del desdejuni se n'anaren cap a l'alfac, tot fent esgarips i gambades, i s'empaitaven l'un a l'altre, giravoltant i més giravoltant, fent escampall de llurs vestits a mesura que avançaven, fins que restaven nus; i aleshores continuaven llur caprici, ben enfora de l'aigua soma de l'alfac, contra el rígid corrent, que més endavant féu travetes a llurs cames, de tant en tant, i augmentà la taral·la en gran manera. I adesiara es decantaven en grup, i amb la palma de la mà esquitxava cadascú la cara de l'altre, atansant-se a pleret l'un a l'altre amb les cares allunyades, per evitar els esquitxos que s'espargien i, finalment, aferrant-se i lluitant fins que el més brau campió capbussava al seu veí; i en acabat tots tres s'enfonsaren en un entortolligament de cames i braços, i tornaren a eixir bufant, escopint, rient i panteixant, tot plegat a l'ensems.
Quan estigueren ben afadigats, corregueren aigua enfora i s'arrossegaren per la sorra seca i calenta, i allí jagueren i se'n cobriren, i de tant en tant ho interromperen per tornar a l'aigua i repetir la primera performança. Finalment se'ls acudí que llur nua pell representava d'allò més bé els colants de color de carn: així és que dibuixaren un cercle a la sorra, i feren un circ: un circ amb tres pallassos, perquè ningú no consentí a abandonar aquest paper altívol a son veí.
Després agafaren les bales, i jugaren a l'ouet, a anys i a pam i pet, fins que aquest divertiment esdevingué pansit. Aleshores Joe i Huck van tornar a nedar, però Tom no volgué arriscar-s'hi, perquè descobrí que en dar una guitza a sos pantalons havia engegat l'enfilall de cascavells de serpent que duia a l'anca, i s'estranyava d'haver-se pogut escapar de rampes, per tant de temps, sense la protecció de aquest encís misteriós. No s'hi arriscà de bell nou fins que l'hagué trobat, i ja aleshores els altres minyons eren afadigats i amb cor de reposar. S'allunyaren a pleret, errívols, l'un de l'altre, es deixaren caure en una certa amargor, i es posaren a mirar anhelosament, a través de l'ample riu, cap al poblet, tot ensopit sota la solellada. Tom es donà compte que estava escrivint Becky, en l'arena, amb el dit gros del peu. Ho esborrà, i s'enfurismà amb sí mateix per la seva feblesa. Però ho tornà a escriure, tanmateix: no va poder-se'n estar. Ho esborrà una vegada més, i en acabat s'arrencà a la temptació fent venir els altres minyons i aplegant-s'hi.
Però el coratge de Joe havia minvat fins a fer gairebé impossible la seva resurrecció. Estava tan enyorívol de casa seva, que amb prou feines podia suportar-ne el marriment. Tenia les llàgrimes a flor de parpella. També Huck estava melangiós. Tom es sentia abatut, però lluitava de valent per no mostrar-ho. Tenia un secret que encara no estava disposat a dir; però, si aquesta sediciosa depressió no es trencava aviat, no tindria més remei que descobrir-lo. Amb una gran ostentació d'alegria, digué:
-Faria una juguesca que a aquesta illa hi havia hagut pirates al temps de la vellura, minyons. Tornarem a explorar-la. Deuen haver amagat tresors per alguna banda. Què us en semblaria, de descolgar una caixa podrida, tota plena d'or i d'argent? Eh?
Però no desvetllà sinó un pàl·lid entusiasme, que s'esvaí sense resposta. Tom intentà una o dues seduccions més, però també falliren. Era una feina descoratjadora. Joe estava assegut, tot remenant la arena amb un bastonet, i amb un posat molt ombrívol. A la fi digué:
-O minyons! Deixem-ho córrer. Vull anar a casa. És tan solitari, això!...
-Oh! No, Joe: ja us sentireu millor, d'aquí una estona- digué Tom. -Penseu en les pescades que fem aquí.
-Tan se me'n dona, de les pescades. Vull anar a casa.
-Però, Joe, en cap altra banda no hi ha un lloc tan de primera per a banyar-se.
-El nedar no té solta: tanmateix, no trobo que m'interessi quan no hi ha ningú per a dir-me que no nedi. He fet el determini d'anar a casa.
-Sóu un noi de bandola, malvinatge! Us cal veure la mare, em penso.
-Sí, em cal veure la meva mare; i a vós també us caldria, si en tinguéssiu. I sóc tan noi de bandola com vós.- I Joe va fer un bri de somiqueig.
-Bé, deixarem anar el nen ploraire a casa seva, a veure la mare: oi, Huck? Pobra criatura! Li cal veure sa mare. Doncs que la vegi. A vós us plau d'ésser aquí: veritat, Huck? Nosaltres ens hi estarem, veritat?
Huck digué: -S-i...- sense posar-hi cap delit.
-No us tornaré a dir cap paraula tant de temps com viuré- digué Joe alçant-se. -Ja està dit! I s'allunyà tot botós, i començà de vestir-se.
-Ningú se'n encaparra- digué Tom. -No en passem fretura, de vós. Aneu cap a casa, i sigueu-ne la riota de la gent. Oh! Sóu un bell pirata! Huck i jo no en som pas, de criaturetes ploraneres. Aquí ens estarem: veritat, Huck? Que se'n vagi, si vol. Em penso que sense ell podem anar tirant, ça com lla.
Però Tom estava inquiet, tanmateix, i alarmat de veure còm Joe continuava abillant-se, malcarat, i a més era intranquil·litzador de veure com Huck ullava els preparatius de Joe, tan pensívol i servant un silenci tan ominós. Al cap de poc, sense un mot de comiat, Joe començà de passar el gual cap a la ribera de l'Illinois. El coratge de Tom començà d'esfondrar-se. Pegà llambregada a Huck. Huck no pogué comportar aquell esguard, i acalà sos ulls. Després, digué:
-Jo també vull anar-me'n, Tom: això s'ha anat posant molt solitari, i ara serà pitjor. Anem-nos-en, també, nosaltres, Tom.
-Jo no me n'aniré: aneu-vos-en tots, si voleu. Tinc el propòsit de romandre.
-Tom, jo voldria anar-me'n.
-Bé, aneu-vos-en: qui us en priva?
Huck començà d'arreplegar ses peces de roba, i digué:
-Tom, desitjaria que vós vinguéssiu, també. Ja veieu que ara la cosa és acabada. Us esperarem quan serem a la ribera.
-Bé, us haureu d'esperar una mala fi de temps: veu's-ho aquí.
Huck s'allunyà dolorosament, i Tom restà mirant-lo, mentre li estirava el cor un desig fortíssim d'abandonar el seu orgull i anar-se'n, així mateix. Esperava que els minyons s'aturarien, però ells seguien passant lentament el gual. Tom descobrí sobtadament que tot allò romania qui-sap-lo solitari i aturat. Tingué una darrera lluita amb el seu orgull, i després es precipità a l'encalç de sos camarades, escridassant-se:
-Espereu-vos, espereu-vos! He de dir-vos una cosa.
Ells s'aturaren tot seguit, i giraren cua. Quan ell va haver arribat on eren ells, escoltaren esquívolament, fins que veieren a la fi l'indret on els menava, i aleshores esclataren en un esgarip de guerra, a tall d'aplaudiment, i digueren que era esplèndid, i digueren que si els ho hagués fet saber a la primeria no se n'haurien anat. Ell va donar una excusa plausible; però son motiu real havia estat la temença que ni el secret i tot els mantindria a son costat per gaire temps: així és que havia volgut tenir-lo de reserva com a darrera seducció.
Els minyons feren llur alegre retorn, i anaren de bell nou a llurs esports amb decisió, parlotejant, tota l'estona, de l'estupenda combinació de Tom, i admirant-ne el geni. Després de dinar amb un ou exquisit i peix, Tom digué que volia apendre de fumar, ara. Joe s'adherí a la idea, i digué que també li plauria de provar-ho. Així és que Huck féu pipes i les omplí. Aquests novicis mai no havien fumat abans sinó cigars de pàmpol, que mossegaven la llengua, i no tenien reputació de virils, tanmateix.
S'estiraren damunt llurs colzes, i començaren de treure bufades cautelosament i amb magra confiança. El fum era d'un gust desagradable, i els produí una mica de nàusea; però Tom digué:
-Noi! Quína cosa tan planera! Si hagués sabut que no era més que això, n'hauria après fa qui-sap-lo temps.
-Jo també- digué Joe. -És una cosa de no-res.
-Ves, moltes vegades mirava gent que fumava, tot pensant: «Ja em plauria, de fer-ho, això». Però no em pensava que pogués- digué Tom.
-Això és el que em passava: veritat, Huck? M'ho havíeu sentit dir: veritat, Huck? Huck n'és testimoni, de si ho deia o no.
-Sí, d'allò més vegades- digué Huck.
-Ja ho crec, si ho he dit!- digué Tom. -Oh! A centes de vegades. Una vegada va ser allà baix, vora l'escorxador. No us en recordeu, Huck? Bob Tanner hi era, i Johnny Miller i Jeff Thatcher, quan ho vaig dir. No ho recordeu, Huck, còm ho deia?
-Oi- digué Huck. -Va ser l'endemà del dia que vaig perdre una bala blanca... No, va ser la vigília!
-Veieu? Ja us ho deia- digué Tom. -Huck se'n recorda.
-Em penso que podria passar-me tot el dia fumant aquesta pipa- digué Joe. -No em sento marejat.
-Jo tampoc- digué Tom, -Podria fumar-la tot el dia, però em jugo qualsevol cosa que Jeff Thatcher no podria pas.
-Jeff Thatcher! Ell, només que amb dues pipades, faria l'ànec. Que ho provi una vegada, ell: ja ho veurà!
-Jo també m'hi jugaria qualsevol cosa. I Johnny Miller? Desitjaria veure Miller aferrant-s'hi.
-Oh! i jo!- Digué Joe. -Bé, faig la juguesca que Johnny Miller no podria ni tastar-ho. Només que fes una flairadeta, a ell l'en deixaria convençut.
-En bona refè, Joe. Escolteu: em plauria que ens poguessin veure, els minyons, ara.
-A mi també!
-Escolteu, nois: no en digueu res, d'això, i una vegada o altra, quan ells siguin a la vora, m'acostaré a vós i us diré: «-Joe: teniu una pipa? Tinc fumera!» I vós direu, com una cosa deixada anar, com si no valgués la pena, vós direu: «-Sí; porto la pipa vella, i una altra; però el meu tabac no és gaire bo». I jo diré: «-Oh! es igual, si és prou fort». I aleshores us traureu les pipes, i les encendrem amb aquella tranquilitat, i ja veureu, quína cara hi faran!
-Malvinatge! Que llampant serà, Tom! M'agradaria que fos ara!
-I a mí també! I quan els diguem que ho aprenguérem en ésser lluny, fent de pirates, oi que els recarà de no haver corregut món, també?
-Ja ho crec! M'hi jugaria qualsevol cosa!
Així continuà la conversa. Però al cap de poca estona començà de vacil·lar una mica i esdevingué tota inconnexa. Les pauses s'eixamplaren; l'expectoració augmentà meravellosament. Cada porus de la galta dels minyons esdevingué una fontana brolladora: amb prou feines podien ésser prou amatents a oprimir la llengua contra el fons de la boca per impedir la inundació; petits xarbotaments se'ls produïen a la gorja, a desgrat de tot el que fessin, i ois repentins hi seguien cada vegada. La pipa de Joe caigué de sos dits sense nervi. Després caigué la de Tom. Les fontanes de tots dos anaven furiosament, i les dues bombes bombaven amb totes les forces. Joe digué feblement:
-He perdut el meu ganivet. Em sembla que val més que vagi a cercar-lo.
Tom digué, amb llavis tremolencs i pausada pronunciació:
-Jo us ajudaré. Vós aneu per aquella banda, i jo cercaré pel volt de la font. No, no cal que vingueu, Huck: ja el trobarem.
Així, doncs, Huck s'assegué de bell nou, i va esperar-se una hora. Després començà de sentir-se tot soliu, i anà a cercar sos companyons. Estaven molt distants, en els boscos, tots dos molt esblaimats, tots dos profundament adormits. Però quelcom va informar-lo que, si havien tingut cap tribull, se n'havien alliberat.
No enraonaren gaire en el sopar, aquella nit; llur posat era humil; i quan Huck preparà la seva pipa després de l'àpat, i anava a preparar les d'ells, li digueren que no es trobaven gaire bé: alguna cosa del dinar se'ls havia indisposat.
Cap a mitja nit Joe es despertà i cridà els minyons. Hi havia una opressió, difosa per l'aire, que semblava presagiar quelcom. Els minyons van arraïmar-se, i van cercar l'amistosa companyia del foc, baldament la calor tèrbola i encalmada de l'ambient irrespirable fós sufocant. S'assegueren en silenci, atents i en espectació. Continuava la quietud solemnial. Més enllà de la llum del foc, tot ho dragava la negror de la fosca. Tot seguit aparegué una lluïssor tremolenca que, vagament, mostrà per un instant el fullatge, i després s'esvaí. Al cap de poc en vingué una altra de més poderosa. Després una altra. Després comparegué sospirant, a través de les brancades de la boscúria, un plany desmaiat, i els minyons sentien un alè vagarívol damunt llurs galtes, i s'esgarrifaren en acudir-se'ls que l'Esperit de la Nit els havia passat arran. Hi hagué una pausa. Aleshores un llampec sinistre convertí la nit en dia, i els mostrà cada fulla d'herbeta, ben especificada i precisa, que creixia al voltant de llurs peus. I mostrà així mateix tres cares blanques, astorades. El sord terrabastall d'una tronada anà udolant i desplomant-se pel cel, i es perdé en botosos braolaments, enllà d'enllà. Una rauxada d'aire fred atravessà aquelles bandes, fent remorejar totes les fulles i anar en doina una nevada de borrallons de cendra pel voltant del foc. Una altra resplendor, tota espaordidora, il·luminà el bosc, i el seguí un espetec immediat que semblà que esberlés el cim dels arbres damunt mateix de les testes dels minyons. S'estrenyeren l'un contra l'altre, d'esglai, dins l'espesa fosca que en acabat es féu. Caigueren unes quantes gotasses, tustant les fulles.
-De pressa, minyons! Anem cap a la tenda!- va exclamar Tom.
S'engegaven a córrer, topant damunt arrels i plantes arrapadisses, en la tenebror, capbussant-se cadascú pel seu cantó. Una ventada furiosa braolà entre els arbres, fent xiular totes les coses al seu pas. Els llampecs enlluernadors venien l'un darrera l'altre, i igual feien els terrabastalls de la tronada eixordadora. I aleshores començaren de dar l'aigua per amor de Déu, i l'huracà, deixondit, la feia caure en grans cortines damunt la terra. Els minyons es cridaven l'un a l'altre, però el vent braolador i els llamps que retrunyien els ofegaven del tot les veus. Tanmateix, un per un s'anaren deixant caure a l'indret i s'arreceraren sota la tenda, freds, amb el cos assenyalat i rajant d'aigua; però el tenir companyia en la dissort semblava cosa d'agrair. No haurien pogut enraonar, de tan furiosament que es remenava la vela, baldament els altres sorolls els ho haguessin permès. La tempesta s'enfurí més i més, i al cap de poc la vela es desfermà de sos lligams i se n'anà volant dins la rauxada. Els minyons s'agafaren de les mans i fugiren, amb moltes anades de corcoll i pelades, cap al recer d'una gran alzina que hi havia a la vora del riu. La batalla era aleshores en tot son esclat. Sota la incessant conflagració de llampecs que flamejaven pel cel, totes les coses que li eren a sota es destacaven amb exactitud precisa i neta d'ombres: els arbres cots, el riu inflat i amb un esblanqueïment d'escumes; els ruixims de l'aigua esquitxadora; les opaques siluetes dels espadats altívols de l'altra vora, llambregats en mig de les vapors que flotaven a la deriva i el vel travesser de la pluja. Sovint sovint, algun arbre gegantí abandonava la lluita i queia amb un espetec entre la jove tanyada; i els terrabastalls incessants de la tronada es convertien ara en esclats que fendien l'orella, punyents, aguts, explosius i esglaiadors que empalmaven inexpressablement. La tempesta culminava en una braó incomparable, que semblava que havia de fer-ne miques, de l'illa, i abrandar-la tota, i ofegar-la fins al cim dels arbres, i endur-se-la en la ventada i ensordir tota cosa viva que hi tingués estatge, tot plegat i a l'ensems. Era una nit feréstega per romandre-hi una minyonia, lluny de l'aixopluc de la llar.
Però a la fi la batalla s'exhaurí, i les forces es retiraren amb menors i menors amenaces i rondinaments i la pau recobrà la seva autoritat. Els minyons tornaren al campament, força esporuguits; però hi trobaren encara quelcom de plaent, perquè el gran sicomor, l'abric de sos jaços, era convertit a ruïna, enderrocat pel llamp, i ells no hi havien estat davall quan la catàstrofe s'esdevingué.
Tot el campament regalava i allò que havia estat foc també; perquè no eren sinó minyons atarantats, com esqueia a llurs anys, i no havien pres mesures contra la pluja. Veu's aquí matèria de descoratjament, perquè la pluja els havia atravessat i tenien el fred als ossos. Foren eloqüents en llur desastre; però al cap de poc descobriren que el foc havia rosegat tan amunt de la soca contra la qual havia estat bastit (allà on ella s'encorbava cap en l'aire i es separava de terra), que un pam, si fa no fa, s'havia escapat de la mullena: així, doncs, maldaren pacientment fins que amb vilordes i escorces que arreplegaren de sota els flancs de les soques aixoplugades engaliparen el foc a cremar de bell nou. Després amuntegaren grans branques mortes fins que tingueren un forn braolador, i els retornà la joia al cor. Assecaren el pernil cuit, i celebraren un festí, i després d'això s'assegueren vora el foc, i dilataren i glorificaren llur aventura de la mitja nit fins al matí, perquè no hi havia un indret eixut on jeure a fer el son, en tots aquells voltants.
A mesura que la llum del sol començà a lliscar damunt els minyons, l'ensopiment va anar-se'n ensenyorint, i eixiren cap a l'alfac i s'ajagueren adormir. Ben aviat se'ls escaldà la pell, i es posaren, tristament, a preparar el desdejuni. Després de l'àpat es sentiren les frontisses rovellades, i un poc d'enyorança altra vegada. Tom en veié els senyals, i va empendre's d'alegrar els pirates tan bé com pogué. Però tant se'ls en donava de les bales, del circ, del nedar, de tot. Els féu memòria de l'imposant secret, i desvetllà un raig de gaubança. Mentre durava, pogué interessar-los amb un nou enginy: consistia en deixar de banda per una estona l'ofici de pirata, i ésser indis, per a variar una mica. Els atragué la idea: així és que no passà gaire estona que no esdevinguessin ratllats, i ratllats de cap a peus amb fang negre, com altres tantes zebres (tots tres eren caps de tribu, naturalment), i se n'anaren, fent aldarull, boscs a través, a atacar una colònia anglesa.
No trigaren a separar-se en tribus hostils, i es precipitaren cadascú d'ells sobre cadascú dels altres, en les emboscades, amb paorosos esgarips de guerra; i cadascú matà i arrencà la cabellera de l'altre per milers. Fou una diada sagnant. Per consegüent, fou una diada sobiranament satisfactòria.
S'aplegaren al campament pels volts de l'hora de sopar, famolencs i feliços, Però ara brollà una nova dificultat: els indis enemics no podien partir-se el pa de l'hospitalitat sense que de primer fessin les paus, la qual cosa era senzillament impossible si no fumaven una pipa de pau. Que ells sabessin, no hi havia més manera. Dos dels salvatges gairebé desitjaven haver romàs pirates. Tanmateix, però, no s'acudia altra remei: així és que, amb totes les mostres d'alegria que pogueren aplegar, demanaren la pipa i llançaren la seva bafarada, en passar ella, segons l'estil exigit.
I ara vegeu: n'estigueren contents, d'haver anat a raure al salvatgisme, perquè hi havien guanyat quelcom: descobriren que ara podien fumar una mica sense haver d'anar a cercar un ganivet que haguessin perdut; no es marejaren prou per a anguniar-se'n seriosament. No eren gent per a fer quedar malament aquesta alta promesa per manca d'esforç. No: s'exercitaren cautament, en haver sopat, amb un èxit palès, i passaren així una vetlla tota joiosa. Llur nova adquisició els feia més ufanosos i més feliços que no els n'hauria fet l'arrabassament de cabelleres i pells de les Sis Nacions. Els deixarem tot fumant i parlotejant i estarrufant-se, ja que ara no ens poden ésser de cap més servei.