Però no hi havia pas rialles, en el poblet, aquella tranquila tarda de dissabte. La família Harper, i la tia Polly i els seus, s'endolaven amb molt de sentiment i moltes llàgrimes. Una calma inavesada s'havia ensenyorit del poblet, encara que habitualment la calma hi era bé prou a tot arreu. Els vivents del poblet feien les feines llurs amb un posat abstret i amb poca enraonia; però tot sovint sospiraven. La festa del dissabte els semblava una càrrega als infants: no hi eren de grat, en els jocs que jugaven, i de mica en mica els van abandonar.
A la tarda, Becky Thatcher anà a raure, tota abaltida, vora el camp desert de l'escola, i amb un gran sentiment de melangia. Però no hi trobà cap cosa, allí, que la reconfortés. Feia aquest soliloqui:
-Oh! Només que tornés a tenir aquell pomet de llautó! Però ara no me'n resta cap cosa, d'ell, que me'n faci memòria!- I ofegà un sospir.
Al cap de poc s'aturà, i es digué a sí mateixa:
-Ell es va portar com calia, aquí. Oh! Si allò tornés a passar, no diria aquella cosa; no la diria per res del món. Però ara ell és mort: mai més, mai més, mai més, no el tornaré a veure!
Aquest pensament esfondrà son coratge, i s'allunyà vagarívola, amb les llàgrimes que li rodaven per les galtes. Després, una colla de minyons i noies (companyons de joc de Tom i de Joe) comparegueren, i s'aturaren a mirar per damunt l'estacada del clos, tot parlant, en to reverent, de còm havia fet Tom això i allò la darrera vegada que el veieren, i còm Joe digué aquesta i aquella petita bagatel·la (gràvida de paorosa profecia, com ara veien bé prou!); i cada orador assenyalava l'indret exacte on els minyons perduts havien estat aleshores, i després afegien alguna cosa així: -I jo m'estava dret d'aquesta manera, igual que estic ara i com si vós fóssiu ell, n'estava a prop aiximateix; i ell somrigué de aquesta manera. I després vaig tenir una mena de pressentiment com si... terrible, sabeu? I poc va acudir-se'm què voldria dir, naturalment; però massa que ho veig ara!
Després hi hagué una disputa sobre quí havia vist per darrera vegada en vida els minyons difunts, i molts recaptaren aquesta ombrívola distinció, i oferiren proves, més o menys intervingudes pels testimonis: i quan romangué decidit, finalment, quí era que havia vist darrerament els que ja no eren, i canviat amb ells les darreres paraules, les persones sortoses assumiren una espècie de sagrada importància, i tota la resta els miraren bocabadats i envejosos. Un pobre vailet, que no tenia altra grandesa a mostrar, digué, amb un orgull bastant palès en la recordança:
-Bé, Tom Sawyer, una vegada, em va fer un cap nou.
Però aquesta reivindicació de glòria fou una fallida: la major part dels minyons podien dir igual cosa, i això rebaixava massa de preu la distinció. El grup anà a matar l'estona més en fora, evocant encara memóries dels herois perduts, amb veu intimidada.
Al matí següent, un cop acabada l'hora de l'escola dominical, la campana començà a tocar a morts en lloc de voltejar de la manera acostumada. Fou un Sàbat, aquell, ben silenciós; i el so planyívol semblava en harmonia amb la quietud consirosa que pesava damunt la natura. La gent del poblet començaren d'aplegar-se, ronsejant una mica al vestíbul per conversar amb murmuris sobre el trist esdeveniment. Però no hi havia murmuris dins l'estatge: només el fúnebre zumzeig dels vestits, en anar les dones a llurs seients, hi trencava el silenci. Ningú podia recordar que l'esglesiola s'hagués vist mai tan plena. Finalment hi hagué una pausa d'espera, una mudesa expectant, i aleshores entrà la tia Polly, seguida de Sid i Mary, i després de la família Harper, tots de negre rigorós; i tot el poble fidel, i àdhuc el vell ministre, s'alçaren reverentment i romangueren drets fins que els endolats s'assegueren al primer banc. Hi hagué un altre silenci general, romput a intervals per sanglots apagats, i després el ministre estengué les mans i pregà. La gent cantà un himne colpidor, i fou recitat el text «Jo só la Resurrecció i la Vida».
Anant continuant el servei religiós, el clergue féu tals pintures de les gràcies, les maneres captivadores i les promeses excepcionals dels minyons perduts, que tota ànima present, creient que reconeixia aquestes imatges, sentí una punyida de dolor en recordar que persistentment havia estat sempre orba davant elles, i, persistentment, no havia vist sinó defectes i tares en els pobres minyons. El ministre referí més d'un incident commovedor de les vides dels que ja no eren, que, tanmateix, il·lustraven llurs dolces i generoses natures, i la gent pogué veure amb prou facilitat, ara, si n'eren de nobles i de bells aquells episodis, i recordaren amb recança que quan s'esdevingueren els semblaren bretolades de marca, ben mereixedores del vit de bou. El poble fidel esdevingué més i més commogut a mesura que prosseguí la patètica història, fins que, a la fi, tota la concurrència, no podent contenir-se més, s'ajuntà als endolats que ploraven en un plor de sanglots angoixosos, i el mateix predicador cedí a sos sentiments i es posà a plorar en el púlpit.
Sonà un cruixit, a la galeria, que ningú reparà: un moment després la porta de l'església xerricà. El ministre alçà sos ulls, que regalaven damunt son mocador, i romangué traspostat! Primer un, després un altre parell d'ulls, seguiren els del ministre; i aleshores, gairebé en un sol impuls, la concurrència s'aixecà, astorada, a l'ensems que els tres minyons morts anaven pujant pel passadís: Tom al davant, Joe després, i Huck, una ruïna de penjarelles esparracades, arrossegant-se temoregament al darrera. Havien estat amagats en la inusada tribuna, escoltant llur pròpia oració fúnebre!
La tia Polly, Mary i els Harpers es precipitaren damunt els infants recobrats, els ofegaren a besades, i expandiren accions de gràcies a dolls, mentre el pobre Huck romania avergonyit i inconfortable. sense saber exactament què li pertocava fer o còm podia amagar-se de tantes mirades malacollidores. Vacil·là, i anava a fer-se escàpol; però Tom l'agafà i digué:
-Tia Polly, això no està bé; algú ha d'alegrar-se de veure Huck.
-I és clar que sí! Jo n'estic ben contenta, de veure'l, pobra criatura sense mare!- I les amoroses atencions que li prodigà la tia Polly eren l'única cosa que podien fer-lo més inconfortable que no estava abans.
De cop i volta el ministre cridà amb tota la força de sos pulmons:
-Lloeu el Senyor, que ens dóna tota benedicció... Canteu, i poseu-hi tot el cor!
I així ho feren: l'himne prorrompé en un esclat triomfal; i, mentre les bigues n'eren estremides, Tom Sawyer el Pirata mirà la minyonia envejosa del seu voltant, i confessà, cor endins, que aquell era el moment més altívol de la seva vida.
Quan el venut poble fidel sortí en corrues a fora, hom deia que gairebé fóra plaent d'ésser entabanats altra vegada per a sentir l'himne, cantat d'aquella manera, de bell nou.
Tom rebé més patacades i besos aquell dia (segons els diversos estils de la tia Polly) que no hauria guanyat en un any; i ell amb prou feines sabia quína cosa era, de totes dues, la més expressiva de gratitud envers Déu i afecte envers ell.