Aquella nit Tom i Huck foren amatents a llur aventura. Rondaren pel veïnatge de la taverna fins després de les nou: l'un sotjava el carreró a distància, i l'altra la porta de la taverna. Ningú entrà ni sortí pel carreró; ningú que s'assemblés a l'espanyol entrà o sortí per la porta de la taverna. La nit prometia d'ésser clara: així és que Tom se n'anà cap a casa, amb el ben entès que, si sobrevenia algun grau considerable de fosquedat, Huck vindria i miolaria, i ell aleshores lliscaria enfora i provaria les claus. Però la nit romangué clara, i Huck acabà la seva vetlla i es ficà al llit dins una bóta de sucre, buida, vora la mitja nit.
El dimarts els minyons tingueren la mateixa pega. El dimecres igual. Però la nit del dijous era més prometedora. Tom lliscà enfora, en bona avinentesa, amb la vella llanterna de llautó de la seva tia, i una tovallola gran per a embolcallar-la. Amagà la llanterna en la bóta de sucre, buida, de Huck, i començà la vetlla. Una hora abans de la mitja nit la taverna va tancar, i sos llums (els únics d'aquells voltants) foren apagats. No s'havia vist cap espanyol. Ningú havia entrat o sortit pel carreró. Tot era de bon averany. Regnava una fosca d'allò més negra. El perfecte silenci era només interromput per l'eventual rondineig de trons llunyans.
Tom agafà la llanterna, l'encengué dins la bóta, l'embolicà ben embolicada amb la tovallola, i els dos aventurers avançaren quietament, en la tenebror, cap a la taverna. Huck restà de sentinella i Tom féu un reconeixement pel carreró. Després hi hagué una estona d'afanyosa espera, que pesà damunt l'esperit de Huck com una muntanya. Començà de desitjar que pogués veure una pampalluga de la llinterna. L'astoraria, però això almenys li faria saber que Tom encara era viu. Semblava que haguessin passat hores d'ençà que Tom havia partit. Segurament havia caigut en basca i potser era mort i potser li havia esclatat el cor, d'excitació i esglai. En la seva angúnia, Huck va adonar-se que s'anava acostant més i més al carreró, tement tota mena de coses esgarrifoses i esperant que esdevingués momentàniament alguna catàstrofe que li retirés l'alè. No en tenia gaire a perdre, d'alè, perquè semblava que no en pogués pendre sinó amb didalons, i el seu cor aviat es trencaria, batent d'aquella manera. De cop i volta hi hagué un ràpid esquinç de llum, i Tom comparegué corrents al seu devora:
-Correu!- digué. -Correu, per salvar la vida!
No hauria calgut que ho repetís: amb una vegada n'hi havia prou: Huck ja feia trenta o quaranta milles per hora abans que la repetició fos pronunciada. Els minyons no s'aturaren fins que hagueren arribat al cobert d'un escorxador abandonat, al capdavall del poblet. Tan aviat com Tom hagué recobrat l'alè, va dir:
-Huck, ha estat esglaiador! He provat dues claus, tan blanament com podia; però feien un tan maleït garranyac, que amb prou feines podia contenir l'alè, d'esparverat que estava. I tampoc no daven el tomb dintre el pany. Bé, sense adonar-me del que feia, agafo el pom, i la porta que s'obre! No estava tancada! Salto a dins, llenço la tovallola, i... gran espectre de Cèsar!
-Què? Què heu vist, Tom?
-Huck! Gairebé he trepitjat la mà de Joe l'Indi!
-Sí?
-Jeia allí ben adormit en terra, amb el vell emplastre a l'ull i els braços estesos.
-Llamp! I què heu fet? S'ha despertat?
-No, no s'ha remenat gens. Estava pet, ben segur. He arrabassat la tovallola i m'he engegat.
-Mai no hi hauria pensat, en la tovallola: m'hi jugo el coll!
-Bé, doncs, jo sí. La meva tia no em marejaria poc ni gaire, si la perdés!
-Digueu, Tom: heu vist aquella caixa?
-Huck, no vaig esperar-me a mirar els encontorns. No he vist la caixa ni he vist la creu: no he vist sinó una ampolla i un pot de llauna en terra, a prop de Joe l'Indi! Sí; i he vist dos barrils, i una pila pila d'ampolles a la cambra. No veieu, ara, quína és la cosa d'aquesta cambra on surt por?
-Quina cosa?
-Ves, que la por que hi surt és el whisky! Gairebé totes les tavernes de Temperança tenen una cambra on surt por: compreneu, Huck?
-Bé, jo diria que potser sí, que és veritat. Quí hauria pensat una cosa així? Però, escolteu, Tom: ara és una hora de primera per a afanar aquella caixa, si Joe l'Indi està pet.
-Què l'és? Feu-ne la prova!
Huck va esgarrifar-se.
-Bé, no... trobo que no l'és.
-I jo també ho trobo, Huck. Una sola ampolla vora de Joe l'Indi no és prou. Si n'hi hagués hagut tres, hauria estat prou embriagat, i jo ho hauria fet.
Hi hagué una llarga pausa de reflexió, i després Tom digué:
-Mireu, Huck: no ho provem més, això, fins que sapiguem que Joe l'Indi no hi sigui. És massa espalmador. Ara, que, si vetllem cada nit, podem estar ressegurs de veure'l sortir una vegada o altra, i aleshores rapissarem la caixa més de pressa que el llamp.
-Bé, m'hi avinc: vigilaré mentre nit sigui nit, i cada nit tanmateix, si vós feu l'altra part de la feina.
-Prou! Ho faré. Tot el que haureu de fer és pujar corrents una illa de cases per Hooper Street, i miolar; i, si dormo, tireu-me una mica de sorra a la finestra, i això em farà bellugar.
-Tracte fet, i amb aquella alegria!
-Ara, Huck, s'ha acabat la tamborinada, i me'n vaig a casa. D'aquí a un parell d'hores començarà a ser de dia. Tornareu allí i vetllareu aquesta estona: oi?
-He dit que ho faria, Tom, i ho faré. No deixaré de petge la taverna, cada nit, encara que passi un any. Dormiré tot el dia i vetllaré tota la nit.
-Molt bé. I escolteu: on anireu a dormir?
-A la pallissa de Ben Rogers. M'hi deixa ser, i també m'hi deixa ser el negre que té son pare, l'oncle Jake. Carrego aigua per a l'oncle Jake sempre que li convé; i, cada vegada que l'hi demano, em dona un bocí de qualsevol cosa per menjar, si pot estalviar-ho. És un negre d'allò més bon home, Tom. Em veu de bon ull, perquè mai faig accions com si fos al damunt d'ell. De vegades m'ajec a terra i menjo amb ell. Però no ho digueu, això: un hom ha de fer coses, quan té una gana que nò hi veu, que no faria en tornar a ésser una çosa redreçada.
-Bé: si no us necessito de dia, Huck, us deixaré dormir: no us inquietaré pas. I cada vegada que vegeu, de nit, que passa quelcom, quatre gambades i a miolar tot seguit.