Tom comparegué davant la tia Polly, que estava asseguda vora una finestra oberta, en una plaent cambra del darrera, que era alcova, menjador i biblioteca, tot plegat. L'aire balsàmic de l'istiu, la calma reposadora, la flaire de les flors, i la somnolent bonior de les abelles, havia fet el seu efecte, i ella estava pesant figues sobre la mitja que tenia entre mans, mancada de tota companyia que no fos la del gat, el qual també se li havia adormit a la falda. Les seves ulleres havien estat encimbellades damunt sa testa gris, com a precaució de seguretat. Ella havia cregut que, naturalment, ja faria d'allò més temps que Tom s'hauria escapat, i la meravellava de veure que comparegués dins el seu poder altra vegada d'aquesta intrèpida manera. Digué ell:
-No puc anar a jugar, ara, tia?
-Còm s'entén? Ara ja? Quanta de feina heu fet?
-Ja tota és acabada, tia.
-Tom, no em digueu mentides. No ho puc sofrir.
-No és mentida, tia: ja està tot llest.
La tia Polly no es refià gaire d'aquesta declaració. Eixí a fora a veure-ho per sí mateixa; i hauria estat prou contenta de trobar que fos veritat un vint per cent de l'afirmació de Tom. Quan trobà tot el clos emblanquinat, i àdhuc emblanquinat amb força gruix, i àdhuc amb una faixa afegida a terra, el seu astorament fou gairebé inexpressable. I va fer:
-Mai ho hauria dit! No cal dar-hi voltes; podeu treballar quan en teniu ganes, Tom.- I després aigualí el compliment, tot afegint: -Però que poques, repoques vegades en teniu ganes, la veritat! Bé, aneu-vos-en i jugueu: però mireu de tornar abans que passi la setmana: altrament, hi haurà pallissa.
Tan retuda estava per l'esplendor d'aquella feta, que se l'emportà al recambró i escollí una poma de les millors, i la hi donà, mentre li feia una lliçó edificant sobre el preu i delectança majors de qualsevol gust, quan venia sense pecat i després d'un virtuós treball. I, mentre ella acabava amb una venturosa filigrana de textos bíblics, ell va pispar un bunyol.
Després sortí tot saltant; i veié Sid, que tot just començava a pujar l'escala descoberta que menava a les cambres posteriors del segon pis. Hi havia grumolls de terra a l'abast, i l'aire se n'omplí en un dir Jesús. Els grumolls es precipitaren enfurits al volt de Sid com una pedregada, i abans que la tia Polly pogués reconcentrar les seves corpreses facultats i comparèixer a son ajut, sis o set havien encertat, i Tom havia fet un bot damunt el clos i era fora. Hi havia una porta, però en general el temps li curtejava massa per a fer-ne us. La seva ànima romangué en pau, ara que havia dat a Sid el tracte que mereixia per haver cridat l'atenció sobre son fil negre i haver-li creat un mal de cap.
Tom vorejà l'illa edificada i passà per una via fangosa que avançava pel darrera de l'estable de vaques de sa tia. No trigà a trobar-se en tota seguretat, més enllà de l'abast de la captura i el càstig; i s'adreçà envers la plaça del poblet, on dues colles militants de minyons s'havien trobat per a la lluita, segons un previ assenyalament. Tom era general d'un d'aquests exèrcits i Joe Harper (un amic del cor) era general de l'altre. Aquests dos grans capitans no es dignaven lluitar personalment (cosa més escaiguda als peixi-minuti), sinó que seien plegats damunt una eminència i dirigien les operacions de la campanya per ordes que trametien els ajudants de camp. L'exèrcit de Tom guanyà una gran victòria, després d'una llarga batalla, d'allò més aspra. En acabat, hom comptà els difunts, hi hagué canvi de presoners, es fixaren els termes de la pròxima ruptura i s'assenyalà el dia per a la necessària batalla; després de la qual cosa els exèrcits es posaren en rengles i partiren, i Tom se n'anà cap a casa tot sol.
Mentre passava vora la casa on vivia Jeff Thatcher, veié una noia nova en el jardí, una exquisida criatura d'ulls blaus i cabell daurat, aconduït en dues llargues trenes, que duia una blanca túnica estival i uns pantalonets brodats. L'heroi de tan recent triomf esdevingué retut, sense que hom disparés un tret. Una certa Amy Lawrence s'esvaí del seu cor, sense deixar memòria al seu darrera. Ell havia cregut que l'estimava fins a la follia i son daler li havia semblat una adoració, i ara veia que no era sinó una pobra i mesquina parcialitat fugidora. Havia passat mesos conquerint-la, ella l'havia acceptat, feia amb prou feines una setmana; ell havia estat el minyó més feliç, més altívol del món només durant la curtesa de set dies, i aquí, en un instant, ella havia sortit de son cor com un estranger vingut per atzar, la visita del qual és acabada.
Adorà aquest nou àngel amb esguard furtiu, fins que veié que ella l'havia descobert: aleshores va fer veure que no sabia que ella fos present, i començà de «fer-se veure» en tota mena d'absurdes faisons infantívoles, per guanyar-se la seva admiració. Romangué en aquesta grotesca ximpleria per algun temps; però de tant en tant, en mig d'algunes perilloses performances gimnàstiques, mirà de cua d'ull, i veié que la noieta s'adreçava cap a la casa. Tom se n'anà al clos, i es decantà damunt ell, tot planyívol, i esperant que ella voldria aturar-se una mica més. Ella s'aturà una mica damunt els graons, i després avançà cap a la porta. Tom exhalà un gran sospir quan ella posà el peu en el llindar; però son rostre s'il·luminà, i amb motiu, perquè ella tirà un pensament damunt el clos, un moment abans de desaparèixer.
El minyó es posà a córrer i s'aturà no gaire lluny de la flor, i després es protegí els ulls amb la mà, i començà de mirar carrer avall, com si hagués descobert quelcom d'interessant que anés en aquella direcció. Al cap de poc arreplegà una palla i provà de gronxar-la damunt son nas, amb el cap decantat molt endarrera; i, mentre es movia d'una banda a l'altra en sos esforços, vorejava més i més el pensament: finalment son peu nu reposà damunt ell, els dits plegadissos del peu es clogueren damunt ell, i el noi partí fent gambades amb el seu tresor i desaparegué per la cantonada. Però només fou que per un minut: només el temps de posar-se la flor al trau de la jaqueta, vora el cor, o potser vora l'estòmac, perquè no era gaire assabentat d'anatomia, i en cap manera hipercrític.
Tornà en acabat, i s'estigué vora el clos fins a la caiguda de la nit, «fent-se veure» com abans; però la noia no tornà a mostrar-se, encara que Tom es reconfortés una mica amb l'esperança que ella, mentrestant, devia estar vora alguna finestra, adonant-se de les seves atencions. Finalment, tornà amb repugnància a casa seva, plena de visions sa pobra testa.
Durant tot el sopar estigué tan alegre, que la seva tia es preguntà «quín esperit se li havia ficat al cos». Fou objecte d'un bon reny per haver tirat grumolls a Sid, i no semblà preocupar-se'n gota. Provà de robar sucre sota el mateix nas de la seva tia, i li tustaren els nusos dels dits. Ell digué:
-Tia, a Sid no el tusteu pas quan n'agafa.
-Bé, Sid no aturmenta un hom, com vós feu. Sempre estaríeu de cap al sucre, si no us vigilava.
Ella se n'anà aviat cap a la cuina, i Sid, feliç amb la seva immunitat, abastà la sucrera amb una mena de glorieig en front de Tom, que era gairebé insuportable. Però els dits del minyó lliscaren, i la sucrera caigué i es trencà. Tom estava extasiat, i en tanta de manera, que fins i tot dominà sa llengua i romangué en silenci. Pensà que ell no diria una paraula, fins i tot quan la seva tia entrés, sinó que seuria perfectament quiet fins que ella demanés qui havia fet la trencadissa; i aleshores parlaria, i fóra la més bella cosa de tot el món el veure al manyac model atrapant una sumanta. Estava tan sadoll de gaubança, que amb prou feines pogué contenir-se quan la vella senyora tornà, i s'aturà damunt el desastre, descarregant llampecs d'ira damunt les ulleres. Ell es digué a sí mateix:
-Ara ve allò!-, I al següent instant rodava per terra! La mà potent enlairava per colpir de bell nou, quan Tom cridà:
-Atureu-vos: per què m'escometeu a mi? És Sid qui l'ha trencada!
La tia Polly s'aturà perplexa; i Tom mirà, en cerca de guaridora pietat. Però ella, en recobrar la veu, digué només:
-Uf! Bé, ça com lla la pallissa, em penso, no ha estat indeguda. Ben segur que deveu haver fet alguna altra descarada dolenteria quan jo no era present.
Després, ella sentí el retret de la seva consciència, i es delia per dir quelcom de bo i amorós; però judicà que això seria interpretat com a confessió d'una errada seva, i la disciplina prohibia semblant cosa. Així és que servà silenci i se n'anà a les seves tasques amb el cor contorbat. Tom feia el bot en un recó, i exagerava sos sofriments. Coneixia que, cor endins, la seva tia s'agenollava davant seu, i es sentia acerbament satisfet d'aquesta comprensió. Ell no arboraria cap senyal, ni s'adonaria de cap. Sabia que una llambregada afanyosa queia al seu damunt, ara i adés, a través d'un tel de llàgrimes; però ell refusava de fer-ne esment. Es representava a sí mateix en son llit, malalt de mort, amb la seva tia decantant-se-li al damunt, tot implorant una parauleta de perdó; però ell girava la cara envers la paret i moria sense dir aquella paraula. Ah! Què passaria per dintre d'ella, aleshores? I es representava a sí mateix portat a casa, del riu estant, mort, amb sos rulls amarats, i ses pobres mans quietes per sempre i son cor ferit en repòs. Còm ella es tiraria al damunt seu i còm caurien les llàgrimes a dolls, i pregarien sos llavis a Déu que li retornés el seu minyó, tot dient que ella no l'ofendria mai més, mai més! Però ell jauria allí blanc i enfredorit, sense cap moviment: pobra petita víctima, les dolors de la qual havien trobat la fi. Tant estimulà sos sentiments amb l'aire patètic d'aquest somni, que hagué de vetllar per seguir empassant-se la saliva, perquè estava arran d'escanyar-se; i sos ulls nedaren en un enterboliment aquós, que el parpelleig féu sobreeixir, i davallà i gotejà per l'extrem de son nas. I tanta de voluptat trobava en aquest afalac de sos dols, que no podia comportar que cap alegria mundana, cap ressonant delectança, hi fes intrusió: així és que al cap de poc, quan sa cosina Maria entrà ballant, tota alegre del goig de veure la casa de bell nou, després d'una interminable excursió d'una setmana al camp, ell s'aixecà i avançà entre núvols i foscúria cap a una porta, mentre ella portava sol i cantúries per l'altra.
Anà esmaperdut, ben lluny dels indrets on solien trobar-se els nois, i en cercà de desolats, que fossin en harmonia amb son esperit. Un rai d'estaques que hi havia al riu l'invitava, i ell s'assegué en son caire d'enfora, i contemplà l'ombrívola extensió del corrent, no desitjant aleshores sinó d'ofegar-se de cop i volta, i sense ataleiar-se'n, sense sofrir l'inconfortable tràmit enginyat per la natura. Aleshores es recordà de la seva flor. La tragué, tota arrugada i marcida, i ella augmentà poderosament la seva tètrica felicitat. Es preguntà si ella s'apiadaria d'ell en saber-ho. Quí sap si ploraria, i desitjaria de tenir el dret de posar-li els braços al voltant del coll i reconfortar-lo? O bé giraria el cap fredament, com tot el món, ple de buidor? Aquesta imatge li causà una tal agonia de delectable sofriment, que l'anà regirant i regirant pel seu magí, i l'anà considerant sota noves i variades llums, fins que esdevingué ben gastada. A la fi s'aixecà, tot sospirant, i se n'anà entre la fosca.
Cap a dos quarts de deu o les deu passà pel carrer abandonat on vivia l'adorada inconeguda; s'hi aturà un moment; cap so no caigué damunt sa orella parada; una candela expandia una claredat opaca damunt la cortina d'una finestra del segon pis. Era allí la presència sagrada? S'enfilà al clos, i passà llisquívolament entre les plantes, fins a romandre sota aquella finestra; mirà en l'aire, envers ella, per llarga estona, i amb emoció; després s'ajagué en terra sota d'ella, cara en l'aire, amb les mans estretes damunt el pit, i servant la pobra flor marcida. I així hauria volgut morir: a la serena, en la fredor del món, sense aixopluc damunt sa testa, mancada de fogar, sense que una mà amistosa eixugués la suor mortal de son front ni cap rostre amorós es decantés compassivament al damunt seu quan vingués la gran agonia. I així el trobaria ella quan mirés cap enfora, en l'alegre matí... i, oh!, qui sap si deixaria caure una llàgrima damunt sa pobra figura sens vida, qui sap si exhalaria un petit sospir, en veure una vida jove i brillant tan rudement desfeta, tan immaturament dallada?
La finestra s'obrí; la veu discordant d'una criada profanà la santa calma, i un diluvi d'aigua amarà les romanalles del màrtir atuït.
L'heroi ofegat saltà amb un esbufec d'alleujament; hi hagué un zumzeig com de projectil en els aires, mesclat al murmuri d'una maledicció; un so com de vidres petats es féu sentir, i una petita forma vaga passà damunt el clos i es disparà en la fosca.
No gaire temps després, quan Tom, despullat per ficar-se al llit, examinava sos vestits amarats a la llum d'una candela de sèu, Sid es despertà; però si per acàs li vingué alguna tèrbola idea de fer provatures d'al·lusions, s'hi repensà, i servà quietud, perquè llucà el perill en la mirada de Tom.
Tom es ficà al llit deixant de banda la tirallonga de les pregàries, i Sid prengué nota, mentalment, de l'omissió.