Quan la primera sospita d'alba es mostrà en el matí del diumenge, Huck pujà a les palpentes el turó, i tustà dolçament a la porta del gal·lès. Els habitants dormien, però era un son dalt d'un punxó, a conseqüència de l'excitant episodi de la nit. Un crit vingué d'una finestra:
-Quí hi ha?
La veu poruga de Huck respongué, tota baixa:
-Deixeu-me entrar, si us plau! No és sinó Huck Finn!
-És un nom que pot obrir aquesta porta de nit o de dia, minyó; i ben vingut sigueu!
Aquestes paraules eren ben estranyes per a la oïda del minyó rodamón, i les més plaents que mai hagués sentit. No pogué recordar que la paraula darrera hagués estat mai aplicada amb referència a ell. La porta fou ràpidament oberta, i entrà. Hom donà seient a Huck, i el vell i sos dos fills cepats es vestiren acuitadament.
-Ara, minyó, espero que tragineu salut i gana, perquè el desdejuni estarà a punt tan aviat com el sol hagi eixit; i que trencarà el bull fins a xiular: ja podeu començar d'abellir-vos. Jo i els nois esperàvem que tornaríeu i pararíeu aquí, la darrera nit.
-Tenia quí sap l'esverament,- digué Huck -i vaig apretar a córrer. Vaig engegar-me quan s'engegaren les pistoles, i no em vaig aturar fins a haver fet tres milles. He vingut ara perquè volia esbrinar-ne el què, sabeu?; i he vingut abans que trenqui el dia perquè no vull topar aquests diables, baldament fossin morts.
-Bé, pobre company: feu posat d'haver tingut una nit ben aspra; però aquí hi ha un llit per a vós, tot seguit que us hagueu desdejunat. No, no són morts, minyó: massa que ens reca. Compreneu?, sabíem ben bé on havíem d'aferrar-los, per la vostra descripció: així és que ens esquitllàrem de puntetes fins que n'arribàrem a quinze peus (era negre com un celler, aquell caminal de roldó!), i aleshores m'adono que estava a punt d'esternudar. Quína mena de sort tan roïna! Vaig mirar de fermar-ho, però tot endebades: havia de sortir, i va sortir! Jo anava endavant, amb la pistola alçada; i, quan l'esternut va fer que els dos bergants comencessin de fressejar per eixir del camí, vaig cridar: -Foc, minyons!- I vaig disparar a l'indret on se sentia la fressa. Això mateix feren els nois. Però en un segon van ésser fora els bergants, i nosaltres al darrera, boscos avall. Em penso que no els tocàrem. Dispararen un tret cadascú en començar a fugir; però llurs bales xiulaven a la vora nostra i no ens feren cap mal. Tan aviat com perdérem el so de llurs peus, vam deixar la caça i devallàrem, i avisàrem els comissaris de policia. Van reunir una força i eixiren a guardar la vora del riu, i, tan aviat com sigui clar, el xerif i una ronda aniran a fer una batuda pels boscos. Els meus nois no trigaran a ser-hi. El meu desig fóra que tinguéssim una mena de descripció de aquests brètols; això seria un gran ajut, Però no poguéreu veure en la fosca, quín posat tenien, em penso: oi, minyó!
-Oh! sí! Vaig veure'ls a baix, al poblet, i els vaig seguir.
-Esplèndid! Descriviu-los, descriviu-los, minyó!
-L'un és l'espanyol sord i mut que ha donat el tomb per aquí una o dues vegades, i l'altre és un de posat roí, esparracat...
-Ja n'hi ha prou, minyó: sabem quí són els homes! Vam topar-los al bosc, darrera la casa de la vídua, un dia, i ells van escapolir-se. Endavant, minyons, i digueu-ho al xerif: ja us menjareu el desdejuni demà passat!
Els fills del gal·lès eixiren tot seguit. Quan deixaven la cambra, Huck pegà un bot i digué:
-Oh! No ho digueu a ningú, si us plau, que hagi estat jo qui us hagi espiat la cosa, si us plau!
-Molt bé si vós ho dieu, Huck; però hauríeu de tenir l'anomenada que mereix el vostre fet.
-Oh! No, no! No ho digueu, si us plau!
Quan els joves se n'hagueren anat, el vell gal·lès va fer:
-No ho diran, i jo tampoc; però per què no voleu que se sàpiga?
Huck no volgué explicar altra cosa sinó que ja sabia massa sobre un d'aquests homes, i que no voldria que l'home sabés que ell sabia res contra d'ell, ni per tot el món: el mataria per haver-ho sabut, sens dubte.
El vell prometé secret una vegada més, i digué:
-Còm és que seguíreu els dos subjectes, minyó? Tenien cares de sospitosos?
Huck callà, mentre teixia una resposta tan cauta com li esqueia. Després féu:
-Bé, veureu: jo só d'una mena malota (almenys tothom ho diu, i jo no veig res a dir contra d'això), i de vegades no puc dormir gaire tot pensant-hi i fent per manera de començar un nou tarannà de vida. Això fou el que em passà la darrera nit: no podia dormir: així és que vaig pujar carrer amunt, pels volts de la mitja nit, a donar un tomb; i, quan vaig haver arribat a aquell vell dipòsit estropellat de rajoles que hi ha vora la taverna de Temperança, vaig recolzar-me a la paret per tenir una altra rumiada. Bé: aleshores mateix aquests dos companys passaren esquitllant-se arran mateix de mi, amb alguna cosa sota el braç, i vaig creure que devien haver-la robada. L'un estava fumant, i l'altre necessitava foc; i per això s'aturaren al meu davant mateix, i els cigars els il·luminaren les cares, i vaig veure que el gran era l'espanyol sord i mut, per les seves patilles blanques i l'emplastre de l'ull, i l'altre era un diable matusser, d'aire esparracat...
-Poguéreu veure els parracs, a la llum dels cigars?
Això va fer vacil·lar Huck per un moment. Després digué:
-Bé, no ho sé pas; però, sigui com sigui, em sembla haver-los vist.
-Aleshores anaren fent via, i vós...
-Vaig seguir-los... Això és. Volia veure còm acabava tot allò... Com que s'esquitllaven d'aquella manera! Vaig espiar-los fins a l'entradeta de la vídua, i vaig romandre a la porta, i vaig sentir que l'esparracat parlava de la vídua, i l'espanyol jurava que li foradaria el posat, com vaig dir-vos a vós i als vostres dos fills.
-Còm s'entén! El sord i mut va dir tot això?
Huck havia comès una altra errada paorosa. Feia tot el que podia per evitar que el vell assolís la més petita clarícia de quí podia ésser l'espanyol; i tanmateix la seva llengua semblava determinada a ficar-lo en trencacolls, a desgrat de tot el que ell pogués intentar. Féu diferents esforços d'escapolir-se d'allà on havia ficat peus; però l'esguard del vell era al seu damunt, i digué disbarat darrera disbarat. Al cap de poc el gal·lès va dir:
-Fill meu, de mi no en tingueu por; per tot el món no voldria fer mal a un cabell vostre. No; vull emparar-vos, vull emparar-vos. Aquest espanyol no és sord i mut: això ho heu deixat anar sense adonar-vos-en, i ara no podeu retirar-ho. Coneixeu alguna cosa, sobre aquest espanyol, que us voleu reservar. Refieu-vos de mi. Digueu-me el què és, i refieu-vos de mi: no us trairé.
Huck mirà els ulls honradíssims del vell per un moment. Després es decantà, i murmurà a la seva oïda:
-No és un espanyol: és... Joe l'Indi!
El gal·lès gairebé saltà de la seva cadira. Tot seguit digué:
-Ara la cosa és ben natural. Quan parlàveu de retallar orelles i de fendir nassos, em pensava que ho agençàveu, perquè els homes blancs no prenen aquestes menes de revenja; però... un indi!... Això és d'un altre paner.
Durant el desdejuni la conversa continuà, i en ella digué el vell que la darrera cosa que havia fet amb els seus fills, abans de colgar-se al llit, era agafar una llanterna i examinar l'entradeta i el seu veïnatge per si hi havia senyals de sang. No en trobaren cap, però capturaren un gros embalum de...
-De QUÈ?
Si aquelles paraules haguessin estat un llampec no haurien saltat amb una sobtesa més atarantada dels llavis esblaimats de Huck. Sos ulls eren oberts de bat a bat i son alè suspès, tot esperant la resposta. El gal·lès féu un moviment; mirà, en resposta, de fit a fit... tres segons... cinc segons... Després... després respongué:
-D'eines de lladregueria. Bé, què us passa?
Huck es deixà caure enrera, panteixant suaument, però amb pregona, inexpressable satisfacció. El gal·lès el mirà greument, curiosament, i tot seguit digué:
-Sí, eines de lladregueria. Sembla que això us lleva un gran pes de sobre. Però per què heu tingut aquell ensust? Què us créieu que trobaríem?
Huck es sentia en lloc estret: l'esguard inquisitiu era al seu damunt: hauria dat qualsevol cosa per tenir el material d'una plausible resposta. No se li acudí res; l'esguard inquisitiu penetrava més i més endins. Se li ocorregué una contestació sense sentit: no hi havia temps de suspesar-la: així és que, a l'atzar, pronuncià, feblement:
-Llibres d'escola dominical, potser.
El pobre Huck estava massa anguniat, per a somriure; però el vell rigué fortament, joiosament; sacsejà els detalls de la seva anatomia de cap a peus, i acabà dient que una rialla com aquella era diner a la butxaca d'un hom, perquè escurçava els comptes del metge com una mala cosa. Després afegí:
-Pobre company! Esteu esblaimat i atuït: teniu posat de malaltejar. No és estrany que estigueu una mica esmaperdut i fora de test. Però ja en sortireu: el descans i la son em penso que us remuntaran d'allò més bé.
Huck estava enfurit de pensar que havia estat tan bajoc i havia traït una exaltació tan sospitosa. Perquè ell ja havia deixat córrer la idea que el paquet portat de la taverna fos un tresor, tot seguit que va sentir la conversa arran de l'entradeta de la vídua. Només ho havia pensat, que no era el tresor: tanmateix no ho sabia, que no ho fos: així és que la referència a un embalum capturat era massa perquè es pogues contenir. Per tot plegat estava content que aquest episodi hagués esdevingut, perquè ara sabia, fora de tot dubte, que aquell embalum no era l'embalum: així és que el seu magí es trobava en repòs i sobiranament confortable. De fet, tot semblava ben encaminat, ara: el tresor romandria encara al número 2, els homes serien capturats i empresonats aquell dia, i ell i Tom podrien apoderar-se de l'or, aquella nit, sense cap mal de cap o temença d'interrupció.
Tot just acabat el desdejuni, sonà un tust a la porta. Huck saltà en cerca d'un amagatall, perquè no tenia el propòsit que se'l relacionés, ni d'una manera llunyana, amb el darrer esdeveniment. El gal·lès féu entrar diverses persones dels dos sexes, entre ells la vídua Douglas, i reparà que grups de ciutadans s'enfilaven pel turó, per badar davant l'entradeta. Així, doncs, les noves s'havien escampat. El gal·lès hagué de contar la història de la nit als visitants. La gratitud de la vídua per la seva preservació fou tota expressiva.
-No me'n digueu una paraula, senyora. És un altre, ben segur, qui mereix la vostra atenció, més que jo i els meus fills; però no em permet que digui son nom. Mai no hauríem acudit allí si no hagués estat per ell.
Naturalment, això excità una curiositat tan vasta que gairebé empetití la matèria principal; però el gal·lès li permeté que rosegués les entranyes de sos visitants, i per ells la comunicà a tota la ciutat, perquè refusà de pendre comiat de son secret. Quan totes les altres coses foren sabudes, la vídua digué:
-Tot llegint al llit, vaig adormir-me, i vaig anar dormint mentre hi havia tot aquell renou. Per què no vinguéreu a despertar-me?
-Vam creure que no valia la pena. Aquells subjectes no era probable que tornessin; no els restava cap eina per a treballar; i de què hauria servit despertar-vos i dar-vos un espant de mort? Mos tres negres vetllaren la vostra casa tota la resta de la nit. Ara han tornat, tot just.
Vingueren més visites, i la història hagué d'ésser dita i redita per espai de dues hores més.
No hi havia escola dominical durant les vacances de l'escola quotidiana, però tothom va fer d'hora a l'església. L'esdeveniment sensacional fou ben escorcollat. Vingueren noves que no s'havia trobat encara cap rastre dels bergants. Quan el sermó fou acabat, la muller del jutge Thatcher es decantà al costat de la senyora Harper, en anar passadís avall amb la multitud, i digué:
-Que dormirà tot el dia, la meva Becky? Ja m'ho pensava, que es cansaria de mala manera.
-La vostra Becky?
-Sí- féu ella amb un esguard astorat. -No ha passat aquesta nit a casa vostra?
-I ara! No!
La senyora Thatcher s'esblaimà i caigué damunt un banc, mentre la tia Polly, enraonant vivament amb una amiga, passava per allí. La tia Polly digué:
-Bon dia, senyora Thatcher. Bon dia, senyora Harper. Em penso que Tom ha estat a casa vostra, aquesta nit; en una de vostres cases. I ara té por de venir a l'església. He de veure el què n'hi ha.
La senyora Thatcher mogué el cap feblement, i encara es tornà més esblaimada.
-No ha vingut a casa- digué la senyora Harper començant d'esdevenir intranquila.
Una palesa angúnia aparegué a la cara de la tia Polly.
-Joe Harper: heu vist el meu Tom, aquest matí?
-No senyora.
-Quína és, la darrera vegada que l'heu vist?
Joe féu per manera de recordar-se'n, però no estava ben segur de la cosa. La gent s'aturava d'eixir de l'església. Van córrer els murmuris, i una inquieta preocupació s'ensenyorí de tots els posats. Els infants i els mestres joves foren anguniosament interrogats. Tots digueren que no havien reparat si Tom i Becky eren al vaporet en el viatge de retorn. Era fosc. Ningú no havia pensat a esbrinar si algú mancava. Un jove, a la fi, digué barroerament la seva temença que encara fossin a la cova! La senyora Thatcher caigué en basca. La tia Polly es posà a plorar i recargolà les mans.
L'alarma corregué de boca en boca, de grup a grup, de carrer a carrer; i al cap de cinc minuts les campanes sonaven desesperadament, i tot el poble era en peu. L'episodi de Cardiff Hill caigué immediatament en la insignificància. Els lladres foren oblidats, hom ensellà cavalls, hom aparellà bots, hom ordenà que el vaporet sortís, i, abans que l'esglai hagués envellit de mitja hora, dos cents homes s'escampaven, per la carretera i el riu, cap a la cova.
Durant tota la tarda cançonera, el poble semblà buid i mort. Moltes dones visitaren la tia Polly i la senyora Thatcher, i provaren de reconfortar-les. Ploraren amb elles, també, i això encara fou millor que les paraules. Durant tota la nit tediosa, el poble esperà noves; però en albejar, finalment, el matí, tots els mots que vingueren foren: -Porteu-nos més candeles, i porteu queviures.- La senyora Thatcher estava gairebé folla, i la tia Polly també. El jutge Thatcher enviava missatges d'esperança i encoratjament, de la cova estant, però no comunicaven pas veritable goig.
El vell gal·lès tornà a casa cap a trenc de dia, esquitxat de sèu de candela, empastifat d'argila i gairebé mort. Trobà que Huck era encara al llit que li havia estat destinat, i que la febre el feia delirar. Els metges eren tots a la cova: així és que comparegué la vídua Douglas i s'encarregà del pacient. Digué que faria tot el que podria, perquè, al capdavall, que fos bo, dolent o indiferent, era de Nostre Senyor, i cap cosa de Nostre Senyor no havia d'ésser abandonada. El gal·lès digué que Huck tenia bones qualitats, en el fons, i la vídua digué:
-Podeu refiar-vos-en. Aquesta és la marca de Nostre Senyor. Ell no l'abandona. Mai no l'abandonarà. I aquesta marca la duu tota criatura que ve de les seves mans.
Pels volts del migdia, colles d'homes aclaparats arribaren al poblet, cada una pel seu cantó; però la gent més forta seguia cercant. Totes les noves no feien sinó dir que havíen estat escorcollades llunyanies de la caverna mai visitades abans; que tot recó i clivella seria completament examinat; que, onsevulla que hom anés a raure, en aquell laberint de passadissos, hom veia llums que voleiaven d'ací d'allí en la distància, i que cridòria i trets de pistola enviaven a la oïda llurs baumades reverberacions per avall de les naus ombrívoles. En un indret, lluny de la banda usualment atravessada pels excursionistes, hom havia trobat les paraules BECKY i TOM damunt la paret de roca, escrites amb fum de candela, i ben a la vora un tros de cinta tacat de sèu. La senyora Thatcher reconegué la cinta i plorà damunt ella. Digué que era l'última relíquia que tindria de la seva filla, i que cap altra memòria d'ella no seria tan preciosa, perquè aquesta fou la darrera que deixà son cos vivent abans que vingués la mort esglaiadora. Alguns digueren que de tant en tant, dins la cova, lluïa una remota llumeneta, i aleshores esclatava una cridòria entusiasmada, i una vintena d'homes anaven, arraïmats, pel ressonant passadís avall; i això sempre acabava amb una atuïdora decepció: no eren allí, els infants: no era sinó el llum d'un que cercava.
Tres paorosos dies amb llurs nits anaren arrossegant llurs hores tedioses, i el poblet caigué en una estupor sense esperança: ningú tenia cor per a res. El casual descobriment, tot just realitzat, que el propietari de la Taverna de Temperança servava begudes alcohòliques en el seu local, amb prou feines agità el pols de l'opinió, tot i essent la cosa formidable. En un interval de lucidesa, Huck inicià feblement el tema de les tavernes; i, finalment, demanà, amb una vaga temença que hagués esdevingut la pitjor desgràcia, si hom havia descobert res a la Taverna de Temperança d'ençà que ell havia caigut malalt.
-Sí- digué la vídua.
Huck pegà un bot en el seu llit, amb els ulls esverats.
-Què! Quína cosa?
-Licors! I la casa ha estat tancada. Ajaieu-vos, minyó. I quín espant m'heu donat!
-Només digueu-me una cosa, només una, si us plau! Ha estat Tom Sawyer, qui ho ha trobat?
La vídua trencà el plor.
-Quietud, quietud, minyó; quietud! Ja us he dit, abans, que no heu de parlar. Esteu molt, molt malalt!
Hom no havia trobat altra cosa que licor: hi hauria hagut qui-sap-lo safaretx si hagués estat l'or. Així, doncs, el tresor era perdut per a sempre, per a sempre. Però per què devia plorar, ella? Era curiós, que plorés!
Aquests pensaments s'obriren pas, obscurament, a través del magí de Huck; i, sota el cansament que li causaren, caigué en el son. La vídua va dir-se:
-Té, ja dorm, pobre infeliç! Trobar-ho Tom Sawyer! Tant de bó que algú pogués trobar-lo a ell! Ah! No en resten gaires, ara, que encara tinguin prou esperança, o prou força, per a continuar cercant!