Vingué la tarda del dimarts, i anà esvaint-se, fins arribar a l'hora baixa. El poblet de Sant Petersburg encara plorava: els infants perduts no havien estat trobats. Pregàries públiques havien estat ofertes per a ells, i moltes de pregàries privades, on el suplicant posava tot el cor; però tanmateix no venien bones noves de la cova. La majoria dels cercadors havien abandonat l'escorcoll, i tornat a llurs quefers quotidians, dient que evidentment els minyons no serien mai trobats. La senyora Thatcher estava molt malalta, i gairebé tot el temps delirava. La gent deia que trencava el cor de sentir-li cridar la seva filla; i alçava el cap, i escoltava, de vegades un minut sencer, i després tornava a ajeure's aclaparada, amb un gemec. La tia Polly havia caigut en una persistent melangia, i sa testa grisa s'havia tornat blanca, gairebé del tot. El poblet començà son repòs en caure la nit del dimarts, afligit i desvalgut.
Per allí a mitja nit les campanes del poblet esclataren en un repic desesperat, i en un moment eixamejaren pels carrers gent frenètica, a mig vestir, que cridaven: -Veniu! veniu! Ja els han trobats!- Cassoles de llauna i corns s'uniren a l'aldarull. La gent s'acoblà i anaren cap al riu, i trobaren els infants que venien en un vehicle decobert, arrossegat per homes del poble que cridaven. Els altres s'atapeïren a llur volt, s'uniren a llur marxa cap al poble, i es precipitaren magníficament pel carrer major, braolant visques darrera visques!
El poble s'il·luminà. Ningú no féu retorn a son llit. Era la nit més assenyalada que el llogarret hagués vist en tota sa vida. Durant la primera mitja hora, una processó d'habitants desfilà per la casa del jutge Thatcher, agafà els nois salvats i els besà, esqueixà la mà de la senyora Thatcher, féu per manera de parlar i no pogué, i sortí plorant a dolls.
La felicitat de la tia Polly fou completa, i la de la senyora Thatcher si fa no fa. Seria absoluta, però, tot seguit que el missatger tramès amb les grans noves cap al coval hagués pogut assabentar-ne son marit. Tom jeia damunt un sofà, amb un àvid auditori al seu voltant, i digué la història de la prodigiosa aventura, encabint-hi alguns afegitons sensacionals per agençar-la; i acabà amb la descripció de còm deixà Becky i continuà una eixida d'esploració; còm seguí dues avingudes, tan enllà com li permeté el seu cordill d'estar; còm en seguí una altra en tota la llargada del cordill, i estava a punt de entornar-se'n quan llucà una taqueta llunyana que semblava claror de dia, i deixà el cordill, i anà a les palpentes envers ella, i empenyé cap i espatlles enfora d'un trau i veié l'ample Mississipí que el vorejava.
I, només que hagués estat de nit, no hauria vist aquella taqueta de claror, i no hi hauria tornat a explorar el passadís! Digué còm es féu enrera en cerca de Becky i li comunicà la bona nova, i ella li digué que no la impacientés amb aquelles poca-soltes, perquè estava atuïda, i sabia que estava per morir, i li venia de grat. Descrigué còm havia maldat amb ella i l'havia convençuda, i còm Becky gairebé morí de joia en haver anat a les palpentes fins a l'indret on veié, talment, la blava taqueta de la llum del dia, i còm ell, d'una embranzida, eixí del forat, i després l'ajudà a ella a fer-ho; còm segueren allí i cridaren d'alegria; còm uns homes passaren en una barca, i Tom els cridà i els digué llur situació i llur famolenc estat; com els homes no cregueren, a la primeria, la bròfega història, «perquè», digueren, «us trobeu cinc milles més avall d'on és la cova», i després els pujaren a la barca, remaren cap a una casa, els donaren sopar, els feren reposar fins a dues o tres hores després de caure la nit, i en acabat els portaren al poble.
Abans que albegés, el jutge Thatcher i el grapat de cercadors que eren amb ell foren descoberts dins la cova, per la pista de fil d'empalomar que havien anat deixant al darrera, i hom els assabentà de les grans noves.
De tres dies i nits de tràfec i de fam dintre la cova, hom no se'n podia desempallegar de cop i volta, com Tom i Becky no trigaren a descobrir. Feren llit tot dimecres i dijous, i semblaven esdevenir més atuits i gastats a cada moment. Tom s'aixecà una mica el dijous, anà al poble el divendres, i gairebé estigué del tot refet el dissabte; però Becky no es desencambrà fins el diumenge, i en acabat semblà que hagués sofert una malaltia exhauridora.
Tom s'assabentà de la malaltia de Huck i anà a veure'l el divendres; però no pogué ésser admès a l'alcova, com tampoc el dissabte ni el diumenge. En acabat fou admès diàriament; però li advertiren que no digués un mot de l'aventura i no tragués cap tema de conversa excitant. La vídua Douglas en romania a la vora per veure si obeïa. A casa seva Tom s'enterà de l'esdeveniment de Cardiff Hill, i de còm el cadàver de l'home esparracat havia estat descobert al riu, per atzar, vora l'embarcador: potser s'havia ofegat mentre procurava fugir.
Al cap d'una quinzena de son rescat de la cova, Tom eixí a visitar Huck, que ja havia guanyat prou fortalesa, aleshores, per a sentir una conversa excitant; i Tom en tenia una d'amanida que l'interessaria, a son juí. La casa del jutge Thatcher es trobava en el camí que seguia Tom, i s'hi aturà a veure Becky. El jutge i alguns amics es posaren a enraonar amb Tom, i algú li demanà irònicament si no li plauria de tornar a la cova. Tom digué que sí; que li semblava que ho trobaria tot pla.
El jutge digué:
-Bé, n'hi ha d'altres com vós, Tom: no en tinc el menor dubte; però ja ens n'hem captingut, d'això. Ningú tornarà a perdre's en aquella cova.
-Per què?
-Perquè, fa dues setmanes, vaig fer armar amb plaques de ferro, i tancar amb tres panys, la seva portassa; I en tinc les claus.
Tom es tornà blanc com el paper.
-Què passa, minyó? Ei! Veniu, qualsevol! Porteu un vas d'aigua!
L'aigua fou servida i tirada a la cara de Tom.
-Ah! Ja us heu retornat. Què teníeu, Tom?
-O jutge! És que Joe l'Indi és a la cova!