Al cap de cinc minuts les noves s'havien escampat, i una dotzena de barcades d'homes feien llur via a la cova de McDougal, i el vaporet, ben atapeït de passatgers, no trigà a seguir-los. Tom Sawyer era a la barca on anava el jutge Thatcher.
Quan la porta de la cova fou oberta, un patètica vista es mostrà en la penombra opaca de l'indret: Joe l'Indi jeia estirat a terra, amb la cara arran de l'escletxa de la porta, com si sos ulls dalerosos haguessin romàs clavats fins al darrer moment en la llum i la vida del món lliure del defora. Tom en fou commogut, perquè sabia per experiència còm havia sofert aquell malanat. Sa compassió es desvetllà, però tanmateix experimentà una ufanosa sensació d'alleujament i de seguretat, aleshores, que li revelava, en un grau abans no valorat abastament, quína considerable càrrega de por havia pesat damunt seu d'ençà del dia que va alçar la veu contra aquest sanguinari bandejat.
El coltell de caçar de Joe l'Indi era al seu devora, amb la fulla mig partida. La gran post que hi havia al peu de la porta havia estat estellada i feta miques amb tediosa tasca. Inútil treball, tanmateix, perquè la roca viva formava una llinda al defora, i sobre aquest material obstinat el ganivet no havia aconseguit res: l'únic mal se l'havia fet el ganivet mateix. Però, baldament no hi hagués hagut cap destorb de pedra, la tasca hauria estat així mateix inútil, perquè, si la post hagués estat foragitada del tot, Joe l'Indi no hauria pogut encabir el seu cos sota la porta, i ell ho sabia. Així, doncs, només havia estellat aquell indret per fer una cosa o altra, per passar el temps ronsejador, per esmerçar en quelcom les seves torturades facultats. Ordinàriament hom podia trobar una dotzena de caps de candela plantats a les escletxes del vestíbul, on els excursionistes els havien deixat; però ara no se'n veia cap: el presoner els havia anat cercant i se'ls havia menjats. S'havia enginyat, també, per atrapar unes quantes rates pennades, i se les havia menjades així mateix, no deixant-ne sinó els unglots. El pobre malanat havia mort de fam. En un indret d'a la vora, una estalagmita havia anat alçant-se de terra, segle darrera segle, bastida per la gota d'aigua de l'estalactita que tenia al damunt. El captiu havia trencat l'estalagmita, i havia posat damunt el socot una pedra, on tenia obrada una mica de concavitat, per recollir la preciosa gota que queia una vegada cada vint minuts amb la paorosa regularitat d'un so de rellotge: una cullaradeta petita cada vint-i- quatre hores. El degotís ja hi era quan les Piràmides foren noves, quan Troia caigué, quan foren posats els fonaments de Roma, quan Jesús fou crucificat, quan Guillem el Conqueridor creà l'Imperi anglès, quan Colomb navegava, quan el carnatge de Lexington era «una nova».
Ara hi cau, i seguirà caient quan totes les coses que diem hagin romàs en la tarda de la història, i l'hora baixa de la tradició, i seran engolides dins la nit espessa de l'oblit. Tenen, totes les coses, un fi i una missió? Caigué pacientment, la gota d'aigua, per espai de cinc mil anys, per trobar-se a l'abast d'aquella necessitat de l'efímer insecte humà, i té un altre important objecte a complir en deu mil anys venidors? Tant se val. Han passat una pila d'anys d'ençà que el desvalgut mestís baumà la pedra per recollir-hi les inapreciables gotes d'aigua; però, fins i tot avui, l'excursionista mira més estona aquella pedra patètica i aquella aigua de lent degotar que no pas les mateixes meravelles de la caverna: ni el mateix Palau d'Aladí no pot rivalitzar-hi.
Joe l'Indi fou enterrat vora la gola de la cova, i la gent hi anà a ramades en barques i carros, del poblet estant i de tots els masos i caserius d'una rodalia de set milles; hi portaren llurs infants, i tota mena de queviures; i confessaren que gairebé s'havien divertit tant en l'enterrament com haurien fet en veure'l enforcat.
Aquest enterrament aturà la ulterior creixença d'una cosa: la súplica adreçada al governador per tal que Joe fos perdonat. La petició havia reunit una colla de firmes: hom havia tingut moltes de reunions ploroses i eloqüents, i un comitè de dones totes sentimentals havia estat designat per anar, amb extraordinari dol i gemegadissa, a trobar el governador i pregar-li que fos un ase clement i trepitgés el seu deure. Hom creia que Joe l'Indi havia matat cinc habitants del poblet; però què hi feia? Llucifer mateix que hagués estat, hauria pogut acoblar una pila de curts de gambals, decidits a escritotejar llurs noms al peu d'una súplica de perdó i a deixar caure damunt ella una llàgrima de ses canals d'aigua, sempre perjudicades i traspuadores.
El matí després de l'enterrament, Tom se'n dugué Huck a una banda reservada, per tenir-hi una important conversa. Huck, aleshores, sabia ja pel gal·lès i la vídua Douglas tota l'aventura de Tom; però Tom digué que es pensava que hi havia una cosa que no li havien fet saber, i que d'aquesta cosa volia parlar. A Huck se li entristí la cara, i féu:
-Ja sé què és: heu anat al Número 2 i no hi heu trobat sinó whisky. Ningú em va dir que haguéssiu estat vós, però vaig compendre que el devíeu ésser, de seguida que vaig sentir parlar d'aquesta qüestió del whisky; i vaig capir que no havíeu arreplegat el diner perquè d'una manera o altra us hauríeu acostat on jo no era i m'ho hauríeu fet saber, encara que haguéssiu tingut la boca closa per a tothom. El cor sempre m'havia dit que no en tiraríem cap tros a l'olla.
-Bé, Huck: jo no vaig dir-ne res, d'aquell taverner. Ja sabeu que la seva taverna anava com una seda el dissabte, que és quan vaig anar a la forada. No us recordeu que havíeu de vigilar-la aquella nit?
-Oh! sí! És que sembla que hagi passat un any! Fou la mateixa nit que vaig seguir Joe l'Indi fins al tros de la vídua.
-Vau seguir-lo?
-Sí. Però... muixoni!... Em penso que Joe l'Indi ha deixat amics al seu darrera, i no vull que m'amarguin la vida i em juguin males passades. Si no hagués estat per mi, seria a Texas, ara, d'allò més bé.
Aleshores Huck digué tota la seva aventura, en confidència, a Tom, el qual fins a aquell moment només havia sentit la part que en sabia el gal·lès.
-Bé- digué Huck al cap de poca estona, tornant a la qüestió principal -el que va pescar el whisky del Número 2 va pescar els diners, també, penso jo. Sigui com sigui, és cosa perduda per a nosaltres, Tom.
-Huck, els diners no han estat mai al Número 2!
-Còm!- Huck escorcollà vivament la cara del seu companyó! -Heu tornat a trobar la pista d'aquests diners, Tom?
-Huck, són a la cova!
Els ulls de Huckleberry flamejaren.
-Torneu-ho a dir, Tom!
-Els diners són a la cova!
-Tom, digueu la veritat, ara: va de facècia o de bo de bo?
-De bo de bo, Huck: tan de bo de bo com mai hagi dit cap cosa en la vida. Voldreu anar-hi amb mi i ajudar-me a treure'ls?
-Ja ho crec, que voldré! Voldré, si és en un indret on puguem arribar amb llum i sense temença de perdre'ns.
-Huck, podem fer-ho sense gens ni mica d'enquimerament.
-De primera! I per què penseu que els diners són a...?
-Huck, espereu a saber-ho fins que siguem allí. Si no els trobem, m'avinc a donar-vos el meu timbal i totes les coses que mai hagi arreplegat. Ho faré, mala negada!
-Molt bé. D'això, se'n diu engegar-se! I quan serà?
-Ara mateix, si voleu. Esteu fort abastament?
-És molt endins de la cova? Fa tres o quatre dies que moc els puntals, ara; però no puc caminar més d'una milla, Tom: o, si més no, aquest és el meu parer.
-Hi ha unes cinc milles, fins allí, pel camí que tothom pendria, fora de mi; però hi ha una drecera d'allò més curta que ningú la sap, fora de mi. Huck, us hi portaré en un bot. Jo remaré fins allà, i tornaré a remar fins aquí, jo tot sol. No haureu de donar ni un cop de rem.
-Almenys eixim ben endegats.
-Molt bé. Necessitem pa i vianda, i les pipes, i un saquet o dos, i dos o tres cordills d'estel, i algunes d'aquestes coses de nova mena que en diuen mistos. Ja us dic jo que quí sap les vegades vaig desitjar de tenir~ne uns quants, en ésser allà dins.
Una mica després de migdia, els nois emmanllevaren un bot d'un habitant del poblet que estava absent, i van posar-se tot seguit en camí. Quan foren unes quantes milles més avall del forat de la cova, Tom digué:
-Veieu? Tot aquest roquissar és del mateix caient, del forat de la cova estant, fins qui-sap-lo en avall. No hi ha cases ni clapes de bosc: són les mateixes mates. Però no veieu aquell indret esblanqueït allà baix, on hi ha una rossola? Bé, doncs, això és una de les meves marques. Ara anirem a terra.
Desembarcaren.
-Ara, Huck, aquí on estem, podríeu tocar aquell forat per on vaig sortir, amb una canya de pescar. Vejam si sabríeu trobar-lo.
Huck cercà a tot el volt i no trobà res. Tom avançà altívolament envers un grup de roldons espessos i digué:
-Veu's-lo aquí! Mireu-lo, Huck; és el forat més avinent de la contrada. I, sobre això, muixoni! Fa temps que vull ésser lladre, però reconec que em calia trobar una cosa així, i el romanso era on l'aniria a cercar. Ara ja el tenim, i el tindrem secretament; només hi deixarem venir Joe Harper i Ben Rogers. Perquè, naturalment, ha d'ésser una partida: altrament seria fora d'estil. La Partida de Tom Sawyer! Sona esplèndidament: veritat, Huck?
-Sí, talment, Tom. I a quí robarem?
-Oh! A tothom, si fa no fa. Als vianants: aquest és principalment el costum.
-I hom els mata?
-No, no sempre. Se'ls encabeix a la cova fins que paguen un rescat.
-Què és, un rescat?
-Diners. Els feu arreplegar tot el diner que puguin de sos amics, i, després que els heu tingut un any tancats, si no l'arrepleguen, els mateu. Aquest és el costum general. Però les dones no les mateu. Les dones les tanqueu, però sense matar-les. Sempre són belles i riques, i qui-sap-lo espaordides. Els preneu els rellotges i altres coses que duen, però sempre llevant-vos el capell i parlant amb cortesia. No hi ha ningú tan cortès com els lladres: a tots, els llibres ho trobareu. Bé, les dones comencen d estimar-vos, i, al cap d'una o dues setmanes que són a la cova, paren de plorar, i després no podreu aconseguir de cap de les maneres que se'n vagin. Si les en traieu, tomben en rodó i tornen. Això es veu a tots els llibres.
-Bé, és de primera, Tom. Em penso que és millor que no l'ésser pirata.
-Sí, és millor per alguns cantons, perquè hom està més a prop de casa, i del circ, i totes aquestes coses.
Mentrestant tot estava a punt, i els minyons entraren pel forat, Tom el primer. S'obriren pas fins a l'altre cap de la foradada, lligaren llurs cordills d'estel empalmats, i anaren avançant. Uns quants passos els portaren a la font, i Tom sentí una esgarrifança en tot el seu cos. Mostrà a Huck el fragment de ble encastat damunt un pilot d'argila, contra la paret, i descrigué còm ell i Becky havien espiat la flama que oscil·lava i moria.
Els minyons començaren de baixar el to fins al murmuri, perquè la quietud i la tenebror del lloc els oprimien l'esperit. Anaren fent via, i al cap de poc encetaren i seguiren l'altre passadís de Tom, fins que arribaren al lloc on calia saltar. Les candeles revelaren el fet que no era realment un precipici, sinó una espadada muntanyola d'argila, d'uns vint o trenta peus d'altura. Tom va zumzejar:
-Ara us mostraré quelcom, Huck.
Aixecà la candela en l'aire i digué:
-Mireu cap al recó, tan lluny com pugueu. No veieu la cosa?... allí, damunt la grossa roca de més enllà, feta amb fum de candela?
-Tom, és una creu.
-Doncs bé: on és, el Número 2? Sota la creu: oi? Allà sota és on vaig veure que Joe l'Indi ficava la seva candela, Huck!
Huck mirà una estona de fit a fit el místic senyal, i digué amb veu sacsejada:
-Tom, sortim d'aquí!
-Còm s'entén! I deixar córrer el tresor!
-Sí, deixeu-lo: la fantasma de Joe l'Indi corre per aquí, sens dubte.
-No, Huck: no hi corre: rodarà per l'indret on va morir, lluny, a l'entrada de la cova, a cinc milles d'aquí.
-No, Tom: no hi serà, allà: voltarà pels encontorns de sos diners. Conec el costum de les fantasmes, i vós també.
Tom començà de témer que Huck tenia raó: s'aplegaren recels en la seva ment. Però al cap de poc se li acudí una idea:
-Ei, Huck: estem perdent el seny: la fantasma de Joe l'Indi no voltarà pas per una banda on hi ha la creu!
El punt estava ben tocat: féu el seu efecte.
-Tom, no hi havia pensat, en això, però és veritat: és una sort, per a nosaltres, aquesta creu. Penso que hem de trescar cap allí i percaçar la caixa.
Tom passà al davant, obrint matussers graons a la muntanyola d'argila en la seva davallada. Huck el seguí. Quatre avingudes sortien de la petita caverna on era el gran penyal. Els minyons n'examinaren tres sense resultat. Trobaren un petit catau en la més pròxima a la base de la roca, amb un jaç de flassades estès en terra, i també un vell elàstic, i un budell on hi havia hagut un embotit de porc, i els ossos ben rosegats de dues o tres òlibes; però no hi havia la caixa dels diners. Els minyons escorcollaren i tornaren a escorcollar l'indret, però endebades. Tom va fer:
-Digué sota la creu. Bé aquest passadís és el més atansat a complir això d'escaure's sota la creu. No pot pas ésser sota la roca mateixa, perquè està sòlidament plantada en terra.
Cercaren a tot arreu una vegada més, i després s'assegueren descoratjats. Huck no podia suggerir cap cosa. Al cap de poca estona, Tom digué:
-Mireu, Huck: aquí hi ha petjades i una mica de sèu de candela vora un costat de la roca, però no als altres costats. A què ve, això? Em jugo qualsevol cosa que els diners són sota la roca. Cavaré l'argila.
-Bon acudit, Tom- digué Huck amb animació.
El veritable Barlow de Tom eixí tot seguit, i encara no havia cavat quatre polzades que topà fusta.
-Ei, Huck: no sentiu això?
Huck començà aleshores de cavar i esgarrapar. Aviat foren descoberts i separats alguns taulons. Ells amagaven un precipici natural que conduïa sota el penyal. Tom va ficar-s'hi i sostingué la candela tan lluny, sota la roca, com pogué; però digué que no podia veure la fi de l'espluga. Es proposà d'explorar-ho. Es decantà i davallà: l'estret camí baixava gradualment. Seguí les tortes de son camí, de primer cap a la dreta, després cap a l'esquerra, amb Huck als seus talons. Tom va donar una volta, per una corba de poca durada i exclamà:
-En nom de Déu, Huck! Mireu aquí!
Era la caixa del tresor, ben segur, ocupant una confortable caverneta, amb un barrilet de pólvora buit, un parell d'escopetes en llurs estoigs de cuiro, dos o tres parells de mocassins, un cinyell de cuiro, i algunes altres deixalles ben amarades pels degotissos.
-A la fi és nostre!- digué Huck llaurant amb la mà entre les monedes, d'una entelada lluïssor. -Ja som rics, manoi!
-Huck, sempre havia pensat que l'hauríem. És massa bonic per a creure-ho, però l'hem hagut, verament! Escolteu: no badoquegem per aquí; esquitllem-nos cap a fora, Deixeu-me veure si puc alçar la caixa.
Pesava unes cinquanta lliures, Tom podia alçar-la matusserament, però no pas traginar-la com convenia.
-Ja m'ho pensava- digué: -la traginaven com una cosa feixuga, aquell dia, de la casa on surt por: vaig reparar-ho. Crec encertat el meu acudit de venir amb els saquets.
Aviat hi foren, els diners, en el saquet; i els minyons pujaren cap al penyal de la creu.
-Ara anem a cercar les escopetes i les altres coses- digué Huck.
-No, Huck; deixem-ho allí. Justament són les coses que ens caldran quan ens posem a robar. Hem de servar-les allí constantment, i hi tindrem les nostres orgies, allí dins, també. És un indret avinentíssím, per a les orgies.
-Què són orgies?
-No ho sé pas; però els lladres sempre en fan, i és clar que nosaltres també n'haurem de fer. Endavant, Huck: hem estat aquí dins qui-sap-lo temps. Es fa tard, em penso. I em corre la rateta. Menjarem i fumarem en arrivar al bot.
Al cap de poc eixiren a l'escamot de mates de roldó, miraren estratègicament enfora, veieren la ribera neta, i no trigaren a menjar i a fumar dins el bot. Quan el sol davallava cap a l'horitzó, mogueren els rems i començaren la ruta. Tom examinava la ribera durant el llarg capvespre, parlotejant vivament amb Huck, i desembarcaren poc després d'haver-se escampat la fosca.
-Ara, Huck,- digué Tom -amagarem els diners a la golfa del cobert de fusta de la vídua, i jo hi pujaré al matí i en traurem el compte i en farem les parts; i després cercarem un indret, per dins el bosc, on estigui segur. Esteu-vos aquí ben quiet, i vigileu la mercaderia, mentre jo, d'una correguda, pispo el carretó de Benny Taylor. No trigaré ni un minut.
Desaparegué; i tot seguit retornà amb el carretó, hi posà els dos saquets, va cobrir-ho amb alguns drapots, i s'engegà, amb el carregament al seu darrera. Els minyons, un cop arribaren a la casa del gal·lès, s'aturaren a reposar. Quan estaven a punt de «tornar-hi», el gal·lès va sortir i va fer-los:
-Ep! Qui hi ha?
-Huck i Tom Sawyer.
-Molt bé! Veniu amb mi, nois: tothom us està esperant. Apa, acuiteu-vos: endavant, tot dret. Ja l'estiraré jo, el carretó. Oh! i no és tan lleuger com podria ser! Hi heu posat rajoles o metall venturer?
-Metall venturer- digué Tom.
-Ja m'ho pensava: els nois d'aquest poble malden més i fan més el ximple per atrapar seixanta cèntims de ferro vell per vendre'l a la fundició, del que farien per guanyar el doble de moneda en una feina regular. Però aquesta és la naturalesa humana. Cuiteu, cuiteu!
Els minyons desitjaven saber a què venia la pressa.
-Tant se val: ja ho veureu quan siguem amb la vídua Douglas.
Huck digué, amb alguna aprehensió, perquè temps ha que estava acostumat a ésser objecte de falses acusacions:
-Senyor Jones, no hem fet res de mal.
El gal·lès es posà a riure.
-Bé, no ho sé pas, Huck, fill meu: no en sé res, d'això. Que no sóu bons amics, vós i la vídua?
-Sí. Bé, ella, tanmateix, me n'ha estat, de bona amiga.
-Molt bé, doncs. Per què us heu d'esverar?
Aquesta pregunta no trobà sencera resposta, dins el lent esperit de Huck, abans de trobar-se empès, juntament amb Tom, dins la sala de la senyora Douglas. El senyor Jones deixà el carretó vora la porta i els seguí.
L'indret era sumptuosament il·luminat, i tota la gent obiradora del poble s'hi esqueia. Hi eren els Thatchers, els Harpers, els Rogers, la tia Polly, Sid, Mary, el ministre, el director del periòdic, i molts altres; i tots amb la millor roba. La vídua rebé els minyons tan coralment com ningú fos capaç de rebre dues criatures d'aquell posat. Estaven coberts d'argila i de sèu de candela. La tia Polly esdevingué carmesina d'humiliació, i arrufà les celles i mogué el cap envers Tom. Ningú, però, va sofrir tant com els dos minyons. El senyor Jones digué:
-Tom no era a casa, encara: així és que ho deixava córrer; però a ell i a Huck els he ensopegat a la meva porta, i els he portat a cuita corrents.
-Molt ben fet- digué la vídua. -Veniu amb mi, minyons.
Després se'ls emportà a una alcova i digué:
-Ara renteu-vos i vestiu-vos. Aquí hi ha vestits per a dos, complets. Camises, mitges: tot hi és. Són de Huck (no, no em regracieu, Huck): el senyor Jones ha comprat l'un vestit i jo l'altre. Però us vindran bé a tots dos. Poseu-vos-els. Ens esperarem: quan fareu prou goig baixareu.
I sortí.