Huck digué:
-Tom, si trobéssim una corda vindria bé d'escapar-nos: la finestra no és gaire alta.
-Brocs! Per què us voleu escapar?
-Bé, no hi estic avesat, a aquesta mena de gentada: no puc comportar-ho. No hi baixaré pas, allí, Tom.
-Oh! No em vingueu amb romansos! És una cosa de no-res. A mi no m'importa gens ni mica. Ja en tindré esment, de vós.
Sid aparegué.
-Tom- digué: -la tieta us ha estat esperant tota la tarda. Mary us havia deixat el vestit dels diumenges a punt, i tothom s'impacientava per vós. Escolteu: no és greix i argila, això que teniu a la roba?
-Ep, senyor Siddy! Capteniu-vos de vós mateix! A què ve, tota aquesta festassa?
-És una recepció de la vídua, de les que ella sol dar. Aquesta vegada és per al gal·lès i els seus fills, que aquella nit la van treure del mal pas. I escolteu: puc dir-vos una cosa, si voleu saber-ho?
-Bé, què?
-Veureu: el vell Jones es proposa donar una sorpresa a la gent que avui s'ha aplegat aquí. Jo tanmateix he pogut sentir còm en parlava amb la tieta, en secret: però em penso que ara, de secret, ja no n'és gaire. Tothom ho sap, i la vídua es veu que també, pel molt que dóna entenent que no ho sap. Oh! El senyor Jones necessitava que Huck fos aquí: no podia amollar el seu gran secret sense Huck: sabeu?
-Secret de quina cosa, Sid?
-El seguiment dels lladres, fins al tros de la vídua, que va fer Huck. Em penso que el senyor Jones es prometia dar-se una bella estona amb la seva sorpresa, però em jugo qualsevol cosa que se li tornarà aiguapoll.
Sid cloquejà una rialleta amb molt de contentament i satisfacció.
-Sid: sóu vós, qui ho ha dit?
-Oh! Tant se val, qui hagi estat: algú ho ha dit, i amb això n'hi ha prou.
-Sid, no hi ha sinó una persona, en aquest poble, prou roïna per a fer això: i sóu vos. Si us haguéssiu trobat com va trobar-se Huck, us hauríeu esquitllat turó avall, i no n'hauríeu dit un mot a ningú, dels lladres. No podeu fer sinó coses roïnes, i no podeu comportar de veure lloat a ningú per fer-ne de bones. Vet-ho aquí: no regracieu, com diu la vídua.- I Tom malmenà a cop de punys les orelles de Sid, i l'empenyé cap a la porta amb un cert nombre de puntades de peu. -Ara aneu i digueu-ho a la tieta, si goséssiu, i demà ja veurem quína sumanta!
Alguns minuts després els invitats de la vídua eren a la taula, tot sopant, i una dotzena de minyons estaven davant les tauletes laterals de la mateixa cambra, segons l'estil d'aquella terra i d'aquell temps. A l'hora oportuna el senyor Jones féu son petit parlament, en el qual regraciava la vídua per l'honor que els feia, a ell i a sos fills; però digué que hi havia una altra persona, la modèstia de la qual...
I va seguir, i va anar-se estenent. Revelà son secret sobre la participació de Huck en la aventura, amb la més bella faisó dramàtica que sabia; però la sorpresa que motivà era, en gran part, estrafeta, i no pas tan clamorosa i efusiva com hauria estat sota més venturoses circumstàncies. Tanmateix la vídua va fer una ostentació d'espalmament d'allò més bonica; i amuntegà tants de compliments i tanta de gratitud damunt Huckleberry, que ell gairebé oblidà la incomoditat quasi intolerable de son nou vestit per la incomoditat totalment intolerable d'ésser ofert com una rodella a l'esguard i a les lloances de tothom.
La vídua digué que es proposava donar a Huck la seva casa per llar, i fer-lo instruir; i que quan tingués el diner estalviat el faria entrar en els negocis, modestament. L'avinentesa de Tom era arribada. Digué:
-Huck no ho necessita: és ric!
Sols un considerable esforç de la cortesia dels invitats contingué la rialla de justa i escaient satisfacció que es mereixia aquesta gustosa facècia; però el silenci era una mica desmanegat. Tom el va rompre:
-Huck té diners, avui. Potser no us ho creieu, però en té una pila. Oh! No cal que us en rigueu: em penso que us els puc mostrar. Espereu-vos un minut.
Tom se n'anà cap a fora. Els invitats es miraven l'un a l'altre amb un interès perplex, i miraven interrogativament Huck, bocaclòs.
-Sid: què li passa, a Tom?- digué la tia Polly. -Ell... Bé, mai hi ha manera de saber-ne el què, d'aquest minyó. Jo mai...
Tom entrà, havent-se-les amb el pes del saquet, i la tia Polly no acabà la seva frase. Tom escampà el bé de Déu de monedes d'or damunt la taula, i digué:
-Veieu, què us deia? La meitat és de Huck, i l'altra meitat és meva!
L'espectacle va trencar l'alè a tothom: tothom era bocabadat; ningú parlava, per un moment. Després hi hagué una demanadissa unànime d'explicacions. Tom digué que podia dar-ne, i ho féu. La història va ésser llarga, però xarbotant d'interès. Amb prou feines hi hagué una interrupció de ningú que trenqués l'encís de son doll. Quan Tom hagué acabat, el senyor Jones digué:
-Em creia haver manegat una petita sorpresa per a aquesta ocasió, però ara ja no val res. Aquesta altra la fa d'allò més migrada: ho reconec.
El diner fou comptat: la suma passava una mica de dotze mil dòlars. Era més del que ningú dels presents hagués vist mai en una sola vegada, encara que allí hi havia diverses persones que tenien molt més en propietat.