Tom es féu escàpol, d'ací d'allà per camins i caminals fins a trobar-se enfora dels vestigis dels alumnes que tornaven, i després adoptà un petit trot consirós. Travessà rierols dues o tres vegades, perquè, segons una dominant superstició jovenívola, el passar aigua destarotava les persecucions. Mitja hora després desapareixia per darrera de la casa Douglas, al cim de Cardiff Hill; i l'escola era tot just obirable dins la vall que deixava endarrera. Entrà en un bosc espès, trià sa via, sense seguir cap tirany, cap al centre del bosc, i segué damunt un indret molsós, sota una alzina tota ufanosa. No es movia ni una mica de oratjol; l'escalf de la immòbil migdiada havia aturat el mateix cant dels ocells; la natura estava subjecta a un encantament, no interromput de cap so, llevat del llunyà i eventual martelleig d'un pigot, i això semblava fer més pregon el penetrant silenci i la sensació de solitud. L'ànima del minyó era amarada de melangia: sos sentiments estaven d'acord amb els seus voltants. Segué llarga estona amb els colzes damunt els genolls i el mentó damunt les mans, meditatívol. Li semblava que la vida, tot lo més, era una mortificació; i envejava més que a mitges a Jimmy Hodges, finat de poc. Devia ésser d'allò més apacible, pensà, el jeure i adormir-se i somniar per sempre més, mentre el vent zumzejaria a través dels arbres i afalagaria l'herbei i les flors de la tomba, amb cap cosa de la qual encaparrar-se o doldre's, mai més. Sols que assolís un èxit pur a l'escola dominical, ja li plauria d'anar-se'n i deixar-ho córrer tot. Ara, pel que feia a aquella noia, què havia fet ell? No-res. El movia la millor intenció del món i l'havien tractat com un ca, com un veritable ca. Ella se'n penediria algun dia, potser quan fos massa tard. Ah! Si ell hagués pogut morir temporalment!
Però el cor elàstic de la jovenesa no pot mantenir-se comprimit dins un motlle d'angúnia per molt de temps. Tom, al cap de poca estona, començà d'anar a la deriva, insensiblement, envers les preocupacions de la seva vida. Què passaria si girés l'esquena, ara, i desaparegués misteriosament? Què passaria si se n'anés lluny (on més lluny pogués, a contrades inconegudes de l'altra banda de la mar), per no tornar jamai? Quíns foren aleshores els sentiments d'ella? La idea d'ésser pallasso li tornà ara al magí, per no omplir-lo sinó de fàstig. Perquè la frivolitat, i les facècies i els colants amb llunes esdevenien un insult quan venien a fer el manefla dins un esperit encimbellat a l'august i vagariós reialme del romanticisme. No: seria soldat, i tornaria després de llargues anyades, tot il·lustre i assenyalat dels combats. No, millor encara: s'ajuntaria als indis i caçaria búfals i aniria pel tirany de la guerra, damunt les serralades i les grans planures totes iguals de l'extrem Ponent; i, enllà d'enllà de l'esdevenidor, tornaria convertit en gran capitost, amb tot de plomes voleiadisses, fastigós de tan pintat, i aniria a fer gambades dins l'escola dominical, algun matí soporífer de l'estiu, amb un esgarip de guerra glaçador de la sang, i cauteritzaria les nines dels ulls de tots els seus companys, amb una enveja impossible d'apaivagar. Però no, encara hi havia quelcom de més grandiós que això: seria pirata! Veritat que sí? Ara el seu esdevenidor se li mostrava tot franc al seu davant, i aureolat d'una resplendor inimaginable. Còm el seu nom ompliria tot el món, i faria esparverar la gent! Amb quànta de glòria aniria solcant les mars agitades dins son llarg, baix, negre, vaixell corredor, l'Esperit de la Tempesta, amb la paorosa bandera voleiant a proa! I, al zenit de la seva fama, còm apareixeria, de cop i volta, al vell poblet, i aniria furtivament a l'església, tot bru i malmès dels temporals, amb el seu gipó i truses de vellut negre, les seves grans botes fins a genoll, la seva faixa carmesina, el seu cinyell eriçat de pistoles de muntar, el seu coltellàs, rovellat pel crim, a un costat, el seu capell inclinat amb plomes onejants, la seva bandera negra desplegada, amb el crani i els ossos travessers! I còm sentiria amb èxtasi i estarrufament aquells murmuris: -És Tom Sawyer, el negre Flagell de l'Armada Espanyola!
Sí, estava resolt: la seva carrera estava decidida! Volia fugir de casa i començar. Volia inaugurar-ho el mateix endemà al matí. Així, doncs, li calia empendre els preparatius. Aplegaria tots els seus recursos. Anà envers un tronc podrit, que era al seu abast, i començà de cavar sota un de sos caps amb el seu ganivet Barlow. No trigà a colpir fusta que sonava com a buida. Hi posà la mà, i pronuncià aquests mots d'encantament, d'una manera impressionant:
-Que allò que no hagi vingut aquí, se n'hi vingui! Que allò que hi és, hi romangui.
Després, a esgarrapades retirà el fang i féu obiradora una teula de pi. L'aixecà i descobrí una ben feta cambreta de tresor, el fons i costats de la qual eren construïts amb teules de fusta. Hi havia una bala. L'astorament de Tom no tingué fi ni compte. Es gratà el cap amb aire perplex i féu:
-És una cosa de no dir!
Després llançà ben lluny la bala, tot teiós, i romangué d'allò més pensívol. La veritat és que una superstició seva, que ell i sos camarades havien considerat sempre infal·lible, li havia fallit. Si enterràveu una bala amb certs necessaris encantaments i la deixàveu tota sola per una quinzena, i després obríeu el lloc amb l'encantament que ell havia dit, trobaríeu que totes les bales que havíeu perdut s'hi haurien acoblat, per més escampadament que haguessin estat separades. Però ara aquesta cosa havia fallit, tanmateix, i d'una manera indisputable. Tot el sistema de la fe, dins Tom, es commogué damunt sos fonaments. Moltes vegades havia sentit dir que la cosa reeixia, però mai que hagués fallit. No se li acudí que ell mateix ho havia intentat d'altres vegades, però que després no pogué trobar mai els amagatalls. Aquest tema el capficà una estona, i al capdavall decidí que alguna bruixa s'hi havia ficat i havia romput l'encís. Pensà que cercaria de satisfer-se sobre aquest extrem, i sotjà pels voltants fins que trobà un petit indret arenós amb un sotet en forma d'embut. S'ajagué i posà la boca arran del sotet, i clamà:
-Larva de formiga lleó, fes que en sigui coneixedor! Larva de formiga lleó, fes que en sigui coneixedor!
La sorra començà de bellugar-se, i un petit insecte negre aparegué per un segon, i en acabat es precipità a dins, a correcuita.
-No ho diu! Així, doncs, ha estat una bruixa qui ho ha fet. Ja me n'havia temut.
Massa sabia ell la futilitat d'intentar haver-se-les amb les bruixes: així és que ho deixà córrer descoratjat. Però se li acudí que tanmateix podia quedar-se la bala que havia tirat al lluny, i anà i féu una pacient recerca. Però no pogué trobar-la. Tornà a sa cambreta del tresor, i la posà curosament així cóm estava quan va llançar la bala. En acabat prengué una altra bala i la llançà de la mateixa manera, tot dient:
-Germana, vés a trobar la teva germana!
Sotjà on queia, i anà cap allí i mirà. Però devia haver anat més ençà o més enllà: així és que féu l'operació dues vegades més. L'última repetició va reeixir. Les dues bales eren l'una a un pam de l'altra.
Aleshores, precisament, el so d'una trompeta d'estany vingué tot desmaiat sota les verdes naus de la boscúria. Tom s'arrabassà gec i pantalons, convertí un elàstic en cinyell, furgà dins unes brosses, més enllà del tronc podrit, traient-ne un arc i una sageta ben grollers, una espasa de llauna, i una trompeta d'estany, i en un moment es va haver apoderat d'aquests atuells, i gambadejà cap enfora, amb els peus nus i la camisa al vent. Al cap de poc s'aturà sota un gran om, bufà la trompeta en resposta, i després començà a anar de puntetes i a atalaiar amb aire de lluita, d'ací d'allà. Digué cautelosament a una companyia imaginària:
-Braó, mos gais companyons! Romaneu amagats fins que jo colpeixi.
Aleshores aparegué Joe Harper, tan aèriament vestit i acuradament armat com el mateix Tom. Tom cridà:
-Ei! Quí ve al bosc de Sherwood sense el meu permís?
-Guiu de Guisborne no necessita el permís de cap home nat! Quí ets tu que... que...
-Goses tenir-me aquest llenguatge- digué Tom apuntant, perquè parlaven segons el llibre, de memòria.
-Quí ets tu que goses tenir-me aquest llenguatge?
-Jo, tanmateix! Só Robin Hood, com la teva carcassa condemnada no trigarà a saber.
-Així, ets talment el famós bandejat? Ben joiosament et disputaré els passos del bosc joliu. Para esment!
Prengueren llurs espases de llauna, reboteren a terra sos altres atuells, es posaren en actitud de duel, peu contra peu, i començaren un greu, acuradíssim combat, «dos amunt i dos avall». Tom digué, al cap d'una estoneta:
-Ara, mala forca us gronxi, poseu-hi més delit!
Així, doncs, lluitaren «amb delit», tots suats i panteixant de la tasca. Tom cridà ben aviat:
-Caieu! Caieu! Per què no caieu?
-No vull! Perquè no caieu vós? Sóu el que ho ha fet pitjor.
-Bé, això no hi vol dir res. No puc caure. Poc és així, com van les coses en el llibre. El llibre diu: «Aleshores amb un cop travessador occí el pobre Guiu de Guisborne!» Heu de donar un tomb al meu voltant i deixar que us fereixi per l'esquena.
Era impossible de trobar taps a les autoritats així és que Joe donà el tomb, rebé la patacada i caigué.
-Ara- digué Joe, alçant-se -deixeu que us mati jo. És ben enraonat.
-No, no puc: no és en el llibre
-Bé, això és una roïnesa endiastrada. Vet-ho aquí.
-Bé, Joe: podeu fer de Frare Tuck, o de Much, el fill del moliner, i aporrinar-me amb un garrot de dues mans; o bé jo seré el Xerif de Nottingham, i vós sereu Robin Hood una estoneta, i em matareu.
Això semblava satisfactori, de manera que aquestes aventures foren dutes a compliment. Després Tom esdevingué Robin Hood de bell nou, i la monja traïdora consentí que perdés la força amb la sang que se li escolava de la ferida abandonada. I a la fi, Joe, representant una tribu sencera de bandejats plorosos, l'arrossegà tristament, li posà l'arc a les febles mans, i Tom digué:
-Allà on caurà aquesta sageta, enterreu-hi el pobre Robin Hood sota el bosc que treu ufana.
En acabat disparà la seva sageta, i caigué, i hauria hagut de morir; però es posà damunt una ortiga, i saltà amb massa embranzida perquè fos un cos mort.
Els nois es vestiren, amagaren llurs gales, i se n'anaren tot lamentant que no hi hagués bandejats avui en dia, i demanant-se quína cosa podia mostrar d'haver fet, la civilització moderna, per a compensar llur pèrdua. Van dir que s'haurien estimat més ésser bandejats un any dins el bosc de Sherwood que no pas presidents dels Estats Units per sempre més.